Xocolata

Ferran Planell.  Escriptor
121

En Mas ha donat un cop de timó en desoir Madrid els seus cants de sirena. Ara caldrà lligar-lo curt, fixar el rumb i tenir mà ferma. L’eufòria desencadenada després que dos milions de persones es llencessin al carrer aquest 11 de setembre per demanar un Estat Propi dins de la CEE, sembla que finalment ha estat prou contundent per fer moure peça al principal partit del nostre País. Per fi, aquells qui es perpetuaven en l’ambigüitat han hagut d’escollir i decidir. I tot apunta, i així ho esperem tots, que han escollit deixar de menjar garrofes com a una regió pobre d’Espanya, per passar a menjar xocolata com a un Estat ric d’Europa. La veritat és que fa temps que es feia difícil entendre què n’esperaven treure d’anar alimentant un autonomisme que, fa massa, tothom sabia mort i enterrat. Però bé, sortosament per a tots, per a ells ha arribat aquell tan anhelat “ara sí que toca” i si no ens hem estat de criticar-los en temps pretèrits, “ara també toca” lloar-los en el present i esperar poder seguir-ho fent en un futur. Llàstima de tant de temps perdut.

Ara que el poble català ha aconseguit forçar per fi els seus dirigents a passar aquell feixuc full de la història on es trobava ancorat, ens trobem davant d’una nova pàgina en blanc que caldrà escriure. I si al timó necessitarem dirigents amb mà ferma, tampoc ens ha de tremolar el pols al poble, que com a cal·lígrafs som els qui acabarem escrivint aquest nou passatge de la nostra història, de la història de Catalunya. I el poble, de la mà de l’ANC, ja ha demostrat la seva capacitat per fer-ho.

D’aquí a poc des de l’àmbit polític se’ns demanarà que fem confiança a qui tots ja sabem, però amb això no n’hi haurà prou. Qui políticament està enlairat allà on ara es troba, essent conscient que no hi és per la seva voluntat, haurà de restar obert a aquelles altres forces polítiques, que amb o sense representació parlamentària, sí que l’han dut a ser-hi. Caldrà, doncs, sumar fins on mai s’havia aconseguit. No seria de rebut, que els qui duen tant de temps esperant compromesos en la lluita per la independència, ara quedessin exclosos per aquells qui tot just estan arribant.

La màgia de la gent ha destruït l’encanteri fent que ja tothom pugui esdevenir independentista de tota la vida, però no oblidéssim pas a aquells qui han lluitat sempre contra la màgia dels efluvis de Madrid, aconseguint no caure en l’encís del malefici.

I tot això ho dic a fi de bé, no fos cas que aquella sensació ja compartida per tots de la dolçor de la xocolata desfent-se dins la boca, se’ns converteixi per art de màgia en la xocolata del lloro.

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí