Per què decideix tirar endavant aquesta demanda que segur que més aviat li ha portat maldecaps?
En Joan Laporta es va omplir la boca fent propaganda que aixecaria les catifes, també que no vendria partimoni i sí que ho va fer. Havia d’haver dit que apujaria un 40% el preu als socis. Es dóna el cas que tinc un amic a Badalona que ja va posar una demanada a en Joan Gaspart i vaig parlar amb ell sobre aquest tema. Prèviament vaig enviar cinc o sis cartes a en Laporta i no em contesten. Sap què em va contestar quan l’equip va començar a guanyar partits, que hauria d’haver canviat d’opinió. Aleshores prenc la determinació de tirar endavant la demanda, una cosa són els partits i una altra la gestió. Sóc una persona amb fonaments jo, quan començo una cosa l’acabo.
Amb en Josep-Lluís Núñez, quan era president, vostè ja li havia enviat cartes, no?
Sí, jo tenia algunes preguntes i les vaig plantejar. En aquest cas, però, em va rebre l’Anton Parera i vam estar reunits unes hores de les que com a màxim en vam parlar una perquè no paraven de trucar-lo, però almenys em van atendre per parlar del tema.
Perquè ho entenguin d’una manera planera les persones que no són del món esportiu i no han seguit el tema, la demanada en quins arguments es fonamenta?
Doncs que la junta del FC Barcelona quan entra ha d’avalar un 15% del pressupost anual. Si hi ha beneficis els avals es tornen, però no si hi ha pèrdues. Si quan pleguen hi ha pèrdues s’ha de respondre per les actuacions en el marc dels estatuts que regeixen el club. S’han d’atendre a les conseqüències.
Com comença vostè tot aquest procés judicial?
Jo poso el nom i s’encarrega del procediment el meu amic Robert Blanch, de Badalona. Jo ja tenia clar que no em podia gastar diners i ell es brinda, es fa càrrec de les despeses, porta l’advocat i s’inicia la demanda. Uns dies abans del judici en el qual demanàvem l’execució dels avals, els mitjans deien que el jutge ens donava la raó, però l’advocat desconfia que la sentència acabi en contra meu. L’Audiència provincial dictamina a favor meu i Laporta presenta un recurs i ara el Tribunal Suprem és qui ha de dictar sentència.
Un dels titulars de la notícia està sens dubte en la xifra econòmica dels avals que reclama.
Quan demanem que s’executin els avals parlem d’uns 24 milions d’euros entre 8 persones, decidit pel jutge.
Enmig de la polèmica, més recentment, fa uns mesos, l’entrenador del FC Barcelona, Pep Guardiola, emet unes declaracions sobre la Junta de Laporta i la demanda que vostè ha impulsat, que atien el foc mediàtic…
Penso que sobre aquest tema no hauria d’haver dit res. Ell és el responsable en la part esportiva però no en la de gestió. També és evident que Laporta i Guardiola són molt amics i que Laporta el va fitxar amb un bon contracte i que això fa que es posicioni a favor seu.
En quina situació està la demanda actualment?
Aplaçada fins que el Suprem dicti sentència. El meu advocat, com li deia, em diu que si surt malament, jo puc rebre conseqüències legals. I em recomana aplaçar-la fins que el Suprem dictamini. Si em dóna la raó ells hauran d’avalar. Per tant, no està retirada sinó aplaçada.
Aquest cas pot crear un precedent que faci plantejar a socis d’altres clubs seguir camins similars.
En un programa que vaig anar amb un periodista em va dir que donava motius al Madrid per perjudicar el Barça. Jo crec que no és així, que només demano que es faci la gestió ben feta.
No ha tingut ningú al seu ‘darrere’, com s’ha dit?
No, ni ningú de la junta ni en Sandro Rossell, ni he cobrat ni un euro per fer-ho ni res. Amb mi només han anat l’amic que li deia, en Robert Blanch, i una associació en defensa del soci de Badalona, aquest és l’únic grupet que hi ha al costat meu.
La tempesta mediàtica que s’ha trobat, però, ha estat monumental. Diaris esportius de referència, cadenes televisives, emissores de ràdio… i la gent que el deu haver parat pel carrer.
Sí que és cert que els mitjans han donat molta difusió al tema. Una cadena televisiva, per exemple, em va venir a buscar aquí, a casa, a Premià de Mar i en no trobar-me va venir als banys La donzella, de Badalona, per fer-me l’entrevista. En el camp també he tingut alguna discussió amb algú, però li he explicat que amb la meva actuació defenso el dret dels socis.
Tot plegat li deu haver suposat un cert trasbalsament?
Estic tranquil·líssim.
El futbol de Primera Divisió és un esport que genera molt d’espectacle i de seguiment de masses, però també, per això mateix, que mou molts diners en la seva dinàmica. Què en pensa d’aquest model?
Hi ha gent morint-se de gana mentre alguns, per donar ‘patades’ a una pilota, cobren 10 milions d’euros per més bons que siguin. No ho entenc això. Diuen que s’han de guanyar la vida i és cert, però hi ha maneres. Tots naixem iguals i som iguals, però algunes d’aquestes persones van per la vida trepitjant a tothom, els directius.
Després de tot plegat, ha parlat amb en Joan Laporta?
Ens vam trobar en el judici, en el qual hi era ell i dos directius més. Quan en Laporta va sortir i vam coincidir em va dir: “Encantat de conèixer-lo” i em va donar la mà. També és cert que en Fuentes, en el seu programa, em va dir que si volia parlar amb en Laporta i jo vaig dir-li que si li havia enviat cinc cartes i no s’havia dignat a contestar… no feia falta.
I aquí ho deixem perquè, sense que sigui premeditat, Vicenç Pla se’n va cap al Camp Nou a veure el Barça i té el temps just per arribar-hi. Com ha dit, només se sol perdre un partit a l’any i avui no és el cas.
