Carmanyoles

Ariadna Romans i Torrent.
161

Tota la meva vida he defugit de les carmanyoles. Durant molt temps, vaig camuflar la meva poca pràctica sota l’excusa que no en sé jo, d’organitzar-me els menjars i planificar el que em vindrà de gust el dia següent. Sempre m’ha semblat una cosa que cal pensar-la molt, per persones organitzades i que jo, com a desgavell que represento per a aquells qui coneixen els meus hàbits alimentaris, mai he estat una gran cuinera d’aquests comprimits transportables.

L’altre dia, pensant una mica, vaig arribar a la conclusió que el meu rebuig a aquesta tan lloable pràctica no es deu a una barata excusa organitzativa, sinó a una realitat molt més profunda: la meva por a la monotonia. Soc una persona que sempre ha volgut tenir una vida apassionant, divertida, moguda i plena d’incentius. La carmanyola representa, per a mi, tot el contrari. Representa constància, organització i, sobretot, resignació als mateixos resultats. Si ahir et vas preparar una carmanyola de mongetes i avui et venen de gust llenties… et fas fotre, ara no ho pots pas llençar!

En els últims mesos he viscut una vida de bòlit, entre Girona i Barcelona, entre tancada a casa i a l’hospital, entre sentiments molt intensos que han revoltat completament de la meva família. Degut a la total incertesa del que podria passar el proper dia, amb la família compràvem molt poc menjar i molt mal planificat, per por a comprar massa o a no tenir temps de cuinar. Davant els possibles fets inesperats, sovint hem menjat aquestes carmanyoles ortopèdiques i amb una gran quantitat de plàstic que venen a tots els supermercats. Per altra banda, quan hi havia uns dies de calma, uns dies on no havíem de moure’ns o no hi havia cap ensurt, he cuinat molt, molt més del que he fet mai a la vida. Fins i tot, he fet el que semblava totalment impensable per part del meu cercle afectiu: he mirat receptes de cuina per procurar millors resultats.

Aquests moments, amb el pare explicant-me com era millor coure la pasta o preguntant si hi posaria aquell ingredient que li agradava tant, m’han permès connectar amb la sensació tranquil·la i plaent que suposa la planificació, l’organització i la cura dels àpats. Gaudir de la preparació de menjar, observar amb orgull aquell tros de llom ressec que portes a la feina amb una mica d’amanida o pensar que, quan arribis a casa, encara et queda aquell pot petit amb brou per fer una sopa, m’ha fet reconsiderar la bellesa discreta darrere les carmanyoles.

Suposo que, a partir de les carmanyoles, he pogut tornar a connectar amb la bellesa de la vida quotidiana. La por a la monotonia, a la resignació, a l’alineació per dinàmiques repetitives setmana rere setmana que patia que em duguessin els tuppers s’han transformat, de cop, en moment de cura bonics, que em generen la tranquil·litat de saber que, si demà vaig de pressa o no surt el dia com esperava, quan arribi a casa tindré una capsa esperant-me a la nevera dient-me “ho veus, com no era tan difícil?”.

Més continguts a valors.org

COMPARTIR