Després de la crisi econòmica, la demogràfica

Ramon Reixach.  Historiador i economista
410

Abans de 2007, els economistes del FMI i el governador del Banc d’Espanya tenien informes i sabien de la bombolla immobiliària espanyola provocada per la facilitat amb què bancs i caixes donaven crèdit. Analistes econòmics, ministres d’Economia i alts directius de les principals entitats financeres, n’estaven al corrent, com del creixent sobreendeutament provocat en les famílies.

Una anàlisi serena sobre les grans variables macro-econòmiques permetia preveure la situació actual. La falta de competitivitat de les exportacions, la desindustrialització, les fragilitats de l’economia, no s’han produït en 24 hores. Hi havia professionals de l’economia i persones senzilles amb prou aplom que no es van deixar enlluernar per la bombolla especulativa, nous Ulisses que es van lligar al pal de la nau del realisme per no sucumbir als cants de les sirenes.

No mancaven exemples del passat: la bogeria col·lectiva viscuda per Holanda el 1636 i 1637 amb el tulipans, immortalitzada per Charles Mackay a Memorias de extraordinarias ilusiones y de la locura de las multitudes; la febre borsària catalana (1890-1891), amb el seu corresponent (cata)crac, episodi novel·lat per Narcís Oller a La Febre d’Or; el cèlebre crac de Wall Street (1929), magistralment explicat per John Kenneth Galbraith a Breve historia de la euforia financiera (1993); o el Baburu Keiki o boom i patacada final immobiliàrio-financera del Japó de 1980-1990, episodi gairebé calcat a l’espanyol, anticipat dues dècades.

Quin polític hauria volgut dir la veritat a la ciutadania? Quin economista hagués volgut posar els informes damunt de la taula? Quin director de sucursal bancària hagués aconsellat als seus clients de no sobreendeutar-se? Fer-ho hauria avançat la crisi, perdent les eleccions o les promocions professionals. Calia ser simpàtic i no estroncar la xerinol·la. Quin heroi s’hauria presentat, davant d’una potencial pèrdua de carrera política o professional, per posar una mica de seny? Estem gestant des de fa anys una gravíssima crisi demogràfica a Catalunya. Només cal mirar la nostra piràmide de població i projectar-la al futur. Però qui voldrà dir que és vital donar suport inequívoc, amb valoració social i ajuts públics, als projectes convivencials entre un home i una dona amb vocació d’estabilitat i oberts a la procreació i a una educació integral duradora en el temps? Segurament cap carrera política s’ho podria permetre.

COMPARTIR