La digitalització ha vingut per quedar-se

Albert Dresaire.  Consultor en TIC
160

Després de la greu crisi econòmica del 2008, des d’Europa es van engegar diverses iniciatives per superar-la i, sobretot, per posar els fonaments per a un nou model econòmic que evités futures crisis. Una d’aquestes propostes fou el programa Europa 2020, que contenia set iniciatives. Entre aquestes iniciatives hi havia l’Agenda Digital per a Europa: presentada l’any 2010, es tractava d’un text estratègic que tenia com a idea de fons que les TIC (les Tecnologies de la Informació i la Comunicació) són un dels fonaments del progrés social i econòmic, i que per això és necessari promoure el seu desenvolupament i assegurar el seu accés a la totalitat de la població.

El 2013 es va presentar l’Agenda Digital per a Espanya, amb uns objectius similars a l’agenda europea, i que també posava èmfasi en la importància estratègica del desenvolupament de les TIC per a “transformar y modernizar la economía y la sociedad españolas” (sic). És a dir, tant les institucions europees com el govern espanyol tenien clar que la digitalització de la societat ens aportaria beneficis a tots.

Una de les concrecions d’aquesta Agenda Digital espanyola fou la modificació de les lleis que regulen el dret administratiu, és a dir, la forma com els ciutadans i les ciutadanes ens podem relacionar amb les administracions públiques. Tant l’estat com els governs autonòmics han fet reformes legislatives en aquest sentit. Un d’aquests canvis fou la promulgació de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques.

Aquella llei, entre altres novetats, estableix que qualsevol persona ha de poder relacionar-se de forma digital amb l’administració (el seu ajuntament, l’Estat, la seva universitat, la seva comunitat autònoma, etc.). Sense haver de fer gestions presencialment ni sense haver d’aportar documentació en paper.

La llei preveia un període d’adaptació. Calia donar un marge perquè les administracions adaptessin els seus sistemes, modifiquessin els seus procediments i formessin el seu personal. La primera data proposada fou el dia 1 d’octubre del 2017. Però va arribar aquella data i, com es diu popularment, “el més calent era a l’aigüera”. Es va endarrerir l’obligació de complir-la. Després de diverses pròrrogues, el proper 2 d’octubre del 2020 (sí, tres anys més tard!) la digitalització obligatòria (i efectiva!) de les relacions de la ciutadania amb les administracions públiques havia de ser un fet.

Certament que quan es van fer totes aquestes lleis (no només la 39/2015, sinó totes les que s’han anat fent en la línia de digitalitzar la vida pública), ningú pensava que l’any 2020 estaríem vivint la pandèmia de la covid-19. Però és fàcil entendre que poder fer tràmits de forma digital seria fantàstic en aquests moments.

Però un reial decret promulgat el passat 4 d’agost (quan més o menys tothom fa vacances) va tornar a endarrerir, fins al dia 2 d’abril del 2021, l’entrada en vigor de la implantació completa de les obligacions introduïdes per la Llei 39/2015. Segueix vigent allò de que “el més calent és a l’aigüera”!

Tot i que caldria demanar-se què entenem per “digitalització” (això seria tot un debat!), és bo explicar tot això com a exemple del que està passant en molts àmbits. Perquè aquests dies és molt fàcil escoltar allò de que “la digitalització ha vingut per quedar-se”. No puc negar que “vingui per quedar-se”. El que em pregunto és si realment “ha vingut”!

 

Més continguts a valors.org

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí