“El doble objectiu de l’humor en català: que la gent s’ho passi bé i que convidi a la crítica”

Text: Regina Rigau / AMIC
546

En Peyu, humorista osonenc, ens explica des d’El Búnquer quins són els objectius de l’humor i com trencar amb els seus límits, en una societat cada vegada més “políticament correcta”.

Qui és en Peyu?
És una de les preguntes més complicades que m’han fet. Soc humorista, em dedico a intentar arrancar projectes i passar-m’ho bé fent la meva feina; que és fer riure a la gent. Això ho vehiculem a través de la ràdio, la televisió, el teatre… I després tinc altres projectes com per exemple fer formatge. No sé ben bé què soc, però oficial podríem dir que humorista.

Com neix el projecte del Búnquer?
El Búnquer va sorgir del mateix espai on es roda el programa. Aquest espai està just al costat d’on gravàvem Bricoheroes amb en Jair. Això abans era un niu de merda, més merda de la que encara hi ha, i sempre dèiem que havíem d’aprofitar aquest espai. Jo feia temps que tenia ganes de fer ràdio clandestina, perquè a vegades sembla que l’entorn polític i social et trasllada a l’època clandestina i franquista. Com abans que havíem de fer coses d’amagat. Llavors pensàvem que estaria bé fer algun programa des d’algun lloc així que no se sap ben bé on és, des de la clandestinitat. Amb aquesta idea, en aquest espai, doncs va sortir.

L’humor respon a la necessitat de despertar la crítica a la nostra societat?
Els humoristes tenim un deure, i tota la gent que ens escolta, o la gran majoria, busca que fem riure… però també anar més enllà. Fer riure per fer riure no serveix de res, és important poder “colar” també alguns missatges i fer reflexionar. Més que explicar la teva manera de veure el món, es tracta de poder-se qüestionar algunes coses.

I fer humor en català? Què implica?
Aquesta és una pregunta que només ens fem al nostre país: vostè perquè parla la seva llengua? Doncs perquè és la meva. I sí que és veritat que de les coses que em sento més orgullós amb El Búnquer és haver arribat a un públic molt heterogeni, perquè ens escolta un públic molt divers i de moltes edats diferents, però especialment nanos molt joves de vuit, deu o dotze anys que s’han aficionat a escoltar El Búnquer. Em sento orgullós d’això perquè, en primer lloc, consumeixen contingut en català i no ho deixem tot en mans de youtubers castellans, que més que castellans a mi em preocupa el contingut banal que fan.

Arrelament amb el territori. L’humor de poble és millor?
No hi ha un humor millor o pitjor, però és interessant que s’expliqui el país des dels diferents punts de vista que hi ha. El país per petit que sigui és molt gran, i hi ha gent molt diversa. La indústria audiovisual està tota, o gairebé tota, centralitzada a Barcelona i, per tant, és lògic i natural que la majoria dels punts de vista siguin més centralistes en aquest sentit. Però que hi hagi productes com ràdios públiques fora de Barcelona crec que és interessant, per la mateixa ràdio més enllà del que es faci. I crec que això la gent ho nota, el segell propi que tenim amb els productes que fem des del Corral de l’Humor, que és la productora que tenim.

Disposar d’una productora amb segell propi fa que pugueu estirar una mica més els límits de l’humor?
Els límits de l’humor, desgraciadament, en la societat en la qual estem són iguals per tots. I al final no ens hem d’oblidar que l’humor serveix per qüestionar coses. Crec que a vegades ens estem equivocant una mica amb allò que considerem políticament correcte, i amb la visió de què només hem d’atacar sempre cap amunt. Òbviament, està bé atacar als grans estaments socials, com l’Ibex-35, l’església i a tots els qui han dominat el “cotarro” sempre. Però tampoc ens hem d’oblidar de poder-nos riure dels petits, i nosaltres els primers.

Som massa políticament correctes els catalans?
No crec que sigui una cosa exclusiva dels catalans, crec que és una tendència general de la societat. Ens han venut una mena de modernor, i sobretot a la gent jove, que em fa molta por que els hi estan intentant inculcar una visió de ser respectuosos amb tothom. I m’explico. Perquè hi estic totalment d’acord, però crec que hem de ser curosos a nivell de legislació, de tarannà i de tracte i converses, però l’humor ha d’anar per uns altres camins.

I quan algú s’ofèn, o sorgeixen polèmiques, com les gestioneu?
És complicat, i ho vas fent com pots. Hi ha un exemple molt clar. En un capítol del final de la segona temporada de bricoheroes, en Jair i jo, junt amb l’equip, reflexionem sobre la representació de la paritat del programa, perquè l’estàvem fent dos tios. En un capítol final doncs sortia una noia vestida amb biquini i talons, a entregar-nos un diploma al programa menys paritari de la història de Catalunya. Amb això emulàvem una mica el que passa a la Fórmula 1-que és fastigós-, perquè és una imatge denigrant de la dona, que busca la crítica. I aquest gag va acabar a una compareixença del parlament i tot, i el gag no busca riures de les dones, en cap cas!, el que busca és trobar algú mínimament intel·ligent a l’altra banda, que pensi: “hòstia, obrim el debat de per què avui en ple segle XXI encara hi ha premis on surten dones amb biquini”. La crítica és aquesta.

L’objectiu de l’humor busca també fer crítica i reflexió?
A veure, l’objectiu principal de l’humor és que la gent s’ho passi bé. Perquè si només reflexionem, estem fent filosofia. Però evidentment, la crítica i la reflexió també formen part d’un dels nostres objectius, mentre fem riure. Més enllà dels projectes televisius, quan creem un espectacle, una de les filosofies que apliquem és que la gent marxi diferent de com han entrat. La gent ha d’haver rigut, però també s’ha d’haver endut alguna cosa.

COMPARTIR