Hi ha professions on l’essència del treball passa per la capacitat d’entendre a aquell a qui s’acull (educadors, mestres, psicòlegs, metges…). Saber escoltar a qui ho necessita, esdevé una premissa ineludible.
Bo i així, a voltes el saber fer del Professional està mediatitzat per dues coordenades: la Institució, estructura organitzativa que li dona aixopluc i qui li estableix un marc d’objectius, procediments, ideals de treball, resultats… i d’una segona coordenada, configurada pel propi bagatge de sabers i coneixements, gairebé sempre incomplets.
Quan el seu pes esdevé feixuc i tenallant pel mateix professional, i no cal que ho sigui de manera conscient, emergeix en el seu procedir una actuació impecable de forma però nul·la de fons, en relació al propi sentit de la feina.
Per un costat, el professional “funcionarà” amb saber fer poc fonamentat, superficial, regint-se per les modes del “coneixement”, adscrit cegament a protocols, derivacions, múltiples reunions del cas (persona), en qüestió. Es preservarà una zona de confort i completesa sense fissures en el terreny professional, alhora que s’incrementarà en la pràctica, el poc compromís de fons amb l’altre del conflicte puntual, de les vacil·lacions, dubtes, contradiccions, hostilitats… i qui cerca en el “professional”, l’ajut per créixer.
Per altra banda, el receptor de l’ajuda, suport… no se sent íntimament entès, responent parcialment i temporalment per la suggestió del que sap, però sense convicció íntima amb ell mateix i la seva capacitat de resposta. Acabarà “perdent-se” en el sistema i la seva xarxa (educativa, sanitària…) davant la falta de resposta humanitzadora que permet ajudar a l’individu a progressar i canalitzar allò que li fa obstacle. Si bé la responsabilitat és de cadascú, el professional esdevé cada cop més líquid als ulls de l’altre.
