Wittgenstein va posar èmfasi en el paper limitador del llenguatge davant l’afany dels éssers humans per comprendre els misteris transcendents de la vida. Sant Agustí, de la mateixa manera, va remarcar la impossibilitat que tenen els éssers humans per comprendre “l’obra de Déu”, tot fent servir la metàfora del quadre: veiem sols una minúscula porció del quadre total de la creació, per tant, ho tenim cru per conèixer el funcionament global.
Observem doncs que malgrat la demostrada capacitat humana per transformar la pròpia realitat, un ampli nombre de pensadors de renom han remarcat la feblesa i limitació dels individus a l’hora de reflexionar amb eficàcia sobre el perquè de les grans preguntes de la Humanitat. Jo tendeixo a pensar que la filosofia, o art de la reflexió, ens pot ajudar a trobar profitoses respostes a tota mena d’interrogants, no només des d’una recerca individual sinó també des d’una recerca col·lectiva.
També cal remarcar el paper fonamental de la filosofia per aconseguir desemmascarar a sectes i doctrines pseudofilosòfiques que escampen idees del tot perverses. Així, intenten colar-nos tot tipus de fal·làcies com que: la realitat és una projecció de la ment, hem d’estimar-nos incondicionalment, atraiem allò que pensem…I tots aquests discursos falsos ens enxampen sovint indefensos perquè, en general, estem més amoïnats en pensar com podem pagar les factures o com poder fer diners ràpids que en pensar, posem per cas, en el més enllà, l’origen de l’Univers o el paper dels sentits.
De manera que cal indicar, sens dubte, les limitacions de la nostra comprensió, però els límits estan per superar-los!
