“Els nens són molt llestos. Si una cosa no els agrada, ho diuen sense embuts”

578

Encara que sigui un tòpic aquesta pregunta, com va néixer la seva vocació d’escriure per als nens?
He fet de mestra durant 40 anys. Sempre he escrit coses i cosetes per als nens i nenes de les meves classes: poemes, contes, endevinalles… Professió i escriure sempre han anat units.
Un dia de l’any 2000, vaig presentar un recull dels meus poemes a un editor. Va respondre que estava prou bé i que en faria un llibre. Retalls poètics, el meu primer poemari, va néixer així de senzill i així de fàcil. Actualment, tinc publicats al voltant d’una quarantena de llibres.

Sempre s’ha dit, malintencionadament, que els nens s’ho empassen tot. És veritat?
Els nens són molt llestos. Si una cosa no els agrada, ho diuen sense embuts. Però, també, poden ser manipulats per productes que, sota un embolcall temptador, són buits i de qualitat relativa. La publicitat juga un paper enganyós! Mestres i pares haurien de parar compte amb aquestes ofertes. El problema és que, en força ocasions, no ho fan.

La seva relació amb l’escriptor anglès Roald Dahl ha marcat la seva trajectòria. Com hi va contactar?
Roald Dahl és un dels grans autors de literatura infantil i juvenil. La seva obra, a més de tenir una gran qualitat, és divertida i iconoclasta. Avui en dia (tal com van les coses) si Dahl fos un noi jove sense nom, acabat d’arribar al món de l’escriptura, potser hi hauria més d’un editor que es repensaria treure al mercat una producció com la seva. Arriscar sempre té un preu i no tothom és prou valent!
La majoria dels llibres de Roald Dahl s’han convertit en clàssics. La seva literatura és vigent i no passa de moda.
La relació amb Roald Dahl i els alumnes de l’escola Camí del Mig va durar cinc cursos. Aquesta relació es va establir a partir de l’èxit que tenien a classe les seves lectures. Els treballs que li fèiem arribar li agradaven molt i ens ho explicava a les seves cartes. Dahl era tot un personatge, una mica malcarat i sorrut però també molt tendre. La nostra amistat amb ell va ser senzilla i plena d’afecte. Suposo que Roald ho notava i per això la valorava.

Què s’ha de tenir en compte en escriure un llibre per a nens?
Un llibre per a nens ha de presentar una trama atraient i que arribi a fer-se còmplice del lector, no ser carrincló i tenir un punt de gosadia i genialitat. Això, que pot semblar senzill, no ho és gens. Hi ha llibres que estan bé i hi ha d’altres (força, si busquem bé) que són meravelles.

L’entrada del món digital està ajudant o fent mal als petits lectors?
Tot ajuda i tot pot fer mal. Això és igual que la xocolata: menjada amb moderació –a més de bona– és un aliment excel·lent, però si et passes…
Els meus fills han jugat a tota mena de jocs d’ordinador i, ara que ja són grans, continuen sent uns grans lectors.
Els pares, sempre que puguin, han de vetllar per les activitats dels seus fills. Però aquesta vetlla ha d’estar marcada per una condició: sense atabalaments excessius i amb molta tranquil·litat.

Escriure per als més petits imposa limitacions?
Hi ha temes que s’han de tractar de manera especial però cal no deixar-los de banda i naturalitzar-los amb normalitat. Els nens són intel·ligents i, si els expliques el món amb paraules assequibles, procuren entendre’l. Mort, sexualitat, por… han d’abordar-se sense traves però presentar-los amb un tacte subtil.

Es planteja escriure per a adults?
Hi ha dues coses que no he fet ni penso fer: presentar-me a un premi literari i llegir les crítiques dels meus llibres. Respecto de tot cor els autors que ho fan però a mi no em ve de gust.
Escriure per adults… en aquest moment, no entra en els meus plans.

Arribar al públic –grans o petits– a través de lectures en directe és més necessari que mai?
Llegir en veu alta sempre ha estat necessari i és molt plaent pel que llegeix i pel que escolta.
Saber llegir en veu alta és un do. No tothom el té però es pot treballar per aconseguir-lo. A les Escoles de Mestres hauríem d’ensenyar a llegir en veu alta. A escoles de primària i instituts, mestres i professors haurien de portar a terme aquesta pràctica a totes les edats escolars i no deixar-les relegades als parvularis.

Quina va ser la seva relació amb ‘l’escriptor mataroní Joaquim Casas’?
En Joaquim Casas era l’oncle Quim, un parent que escrivia llibres i articles a diaris i revistes. Tota la família li tenia gran reverència. Quan jo tenia uns nou o deu anys, recordo que ens va portar a casa el primer exemplar de la revista Cavall Fort. També recordo que, quan em trobava pel carrer, em pessigava la galta tot dient: quina noia més bufona! A mi em feia una mica de ràbia i, si podia, procurava no topar-me amb ell. Qui no hagi llegit L’enterrament o Cel·luloide ranci, entre altres de Casas, els recomano que ho facin. Tots dos són excel·lents.

És molt destacable, també, la seva llarga trajectòria professional com a mestra. Actualment es demana a l’escola que faci el paper de pares?
En força ocasions, es carrega a l’escola amb tasques que no li són pròpies. Actualment, amb la crisi econòmica i de valors que s’està vivint, hi ha famílies que estan passant situacions crítiques i que se senten aclaparades pels problemes. Aquest gran desajust social recau en els centres escolars i angoixa a molts mestres. Caldrà molta mà dreta i seny per navegar per mars tan convulsos.

L’escola ha evolucionat molt en els darrers anys. S’ha passat, però, d’un excés de disciplina a una mancança? Hi ha d’haver un punt mig?
Sí. S’ha de trobar un punt mig i fer-ho amb molta prestesa i celeritat. El mestre ha de ser respectat pels alumnes però, també, ha de ser estimat. Aquesta dualitat està en mans dels ensenyants i són ells els que han de saber buscar la manera de comunicar la necessitat d’ordre i d’aprenentatge als alumnes. Potser se’m dirà que no és una tasca gens fàcil però, modestament, penso que no hi ha altra sortida. Mireu, quan imparteixo alguna xerrada a Escoles de Mestres, el primer que els dic als futurs professionals de l’ensenyament és que si no es veuen capaços de fer la seva feina amb una gran dosi d’amor i caràcter… més val que abandonin ja que patiran molt i faran patir als altres. Les coses són així de clares: no tothom serveix per a fer de mestre!

Les retallades són a l’ordre del dia. A nivell d’ensenyament i cultura quin preu li sembla que imposaran?
No vull ser fatalista però, tal com pinten les coses, estem entrant en moments molt durs que ens deixaran despullats de tota una sèrie d’avantatges culturals que pensàvem eren un bé comú per a una gran majoria de la població. Anar endavant voldrà dir lluitar de manera activa pels drets de les classes populars, ser molt solidaris entre nosaltres i reinventar-nos a l’hora de plantejar actes culturals.
Potser allò de ara és l’hora segadors, ara és l’hora d’estar alerta, està més vigent que mai!

COMPARTIR

1 COMENTARI

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí