El periodista Joan Salicrú acaba de publicar Bòsnia, la guerra que no ens van explicar. (Apostroph)
Vaig tenir una gran desil·lusió quan em vaig adonar que l’agència de viatges, finalment, havia decidit que a Sarajevo ens allotgéssim en un hotel anomenat Bòsnia, sense més, en comptes del mític Holyday Inn, el mític establiment que va actuar de centre de premsa internacional durant la guerra (1992-1995) en aquell país balcànic. I finalment res, aniríem a un hotel sense mística, sense relat.
Quan hi vam arribar, el primer dia del rodatge del documental L’última cinta des de Bòsnia, vam estranyar-nos una mica perquè no s’hi veia moviment. I això que, situat al número 9 del carrer Kulovića, en ple centre, semblava que n’havia de tenir força. Coses de la pandèmia o de l’hora, ves a saber. Però l’endemà al matí, l’escena era inquietant: la sala restaurant, perfectament equipada i preparada, amb racions d’ous ferrats fabricades amb excel·lència aquell matí, estava buida fins que no hi vam fer cap nosaltres. Al cap d’una estona van aparèixer un parell de paios per, suposo, generar aparença de normalitat.
“Ves a saber, potser aquests dies hi ha poca gent. Amb el coronavirus és evident que hi deu haver menys turisme”, vam dir-nos. Vam marxar de rodatge però set dies després tornàvem a ser a Sarajevo, al mateix hotel. Que estava igual de buit. Llavors ens vam adonar d’uns papers que hi havia a l’entrada de cada habitació. Estaven en serbocroat però permetien deduir que eren llistes d’objectes amb el preu corresponent. Al cap d’una estona, en veure ara sí tot de gent entrant per la recepció, vam entendre què passava: tancaven l’hotel i venien les peces de cada habitació, llit a llit, televisor a televisor, coixí a coixí.
Quina metàfora! Vaig pensar en Hotel Europa (2016), una pel·lícula de Danis Tanovic rodada en un altre establiment de Sarajevo on es narra la vida diària d’un hotel també en bancarrota, pretenent sintetitzar com està el país, 25 anys després dels acords de Dayton.
S’ensorra, Bòsnia? Seria molt fàcil dir que sí. Però no, no diria que s’ensorra. Diria que està estancada, bloquejada. Que, més enllà de què tothom té un telèfon intel·ligent a les mans com en qualsevol altre país del món, el pitjor que li passa a aquest país és que ni se’n surt ni s’ensorra. Està aturat en el temps, sense perspectiva. Això sí: malgrat que a Bòsnia, la guerra que no ens van explicar (Apostroph) intento argumentar que aquell conflicte no tenia un caràcter tribal entre serbis, croats i musulmans –a l’exèrcit de Sarajevo lluitaven junts musulmans, croats i serbis contra radicals croatobosnians i extremistes serbobosnians–, el cert és que avui la diferenciació ètnica entre uns i altres és una realitat, tot i que parlin la mateixa llengua i tinguin uns costums clavats. Així, els que van provocar la guerra han aconseguit el seu objectiu: dividir la població del país, ara sí, en comunitats nacionals que van a escoles diferents, llegeixen mitjans de comunicació diferents i resen a déus diferents (abans resaven més aviat poc, tots plegats). Aquesta és l’autèntica tragèdia, més que la guerra en sí.
