L’ambició dels poetes

Rafael Vallbona.  Periodista i escriptor
646

Si una idea queda clara a l’exposició ‘La Revolta Poètica’ és que, malgrat el fracàs posterior d’un projecte generacional que va sembrar transgressió per collir cofoisme oficialista, ens els anys iniciàtics es va remenar l’encarcarat relat cultural català encara obsedit amb la postguerra. D’aquell joc amb el límit en va sorgir un dels darrers debats intensos que ha viscut la cultura del país. Probablement més formal que de fons i marejat per interessos tant personals com estrets, però la nova actitud ‘pop’ va posar contra les cordes una temporada el noucentisme que encara ara ens aclapara intel·lectualment i política (en la versió més xarona) i al qual és cert que molts d’ells mateixos s’hi van apuntar amb el temps. I després d’això el desert disfressat de transició i de reconstrucció nacional. Res.

El ‘punk’ va passar per damunt de la cultura catalana i la postmodernitat ens va atrapar en el vessant frívol de creure’ns actors del final de la història. En realitat tot era fals i disfressat de ganes de festa, no de pensar-nos. I d’allò a la fàtua idea de convertir la cultura en motor de l’economia, en detriment del pensament crític, hi ha anat un pas, el que ha abocat la cultura catalana a una decadència que ja no poden dissimular ni els caps pensants, entre d’altres coses perquè no en queden (i els que se’n diuen nomes són bugaderes del poder o jubilats).

La resta fa novel·les oportunistes que guanyen premis suculents però sense ambició, o llibres neo-sentimentals que diu en Fèlix Riera. Ara sembla que només alguns poetes, els que han pogut superar el pesat discurs del jo, alcen tímides veus de disconformitat amb una cultura que s’ensorra. No se si és el pèndol, però la situació és greu.

 L’exposició ‘La Revolta Poètica’ va inaugurar-se a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i després va mostrar-se a Arts Santa Mònica de Barcelona.

COMPARTIR