Dues temporades després d’aconseguir que el FC Barcelona guanyés la seva segona Champions (l’any 2006), Frank Rijkaard estava qüestionat per l’afició. Una enquesta realitzada a finals del mes d’abril de 2008 pel programa Els Matins de TV3 mostrava el desacord dels socis barcelonistes amb la continuïtat de l’entrenador holandès. El més sorprenent d’aquella enquesta (si més no vist des dels nostres dies) és que una majoria molt gran dels aficionats (un 80%!) no volia que el substitut de Rijkaard fos Pep Guardiola. De fet, la preferència d’una gran part dels socis barcelonistes era Jose Mourinho. Per sort (per sort pel FC Barcelona, és clar), la directiva de Joan Laporta no va fer cas de l’opinió majoritària i va contractar el tècnic català. Els resultats posteriors, que tothom recorda, van mostrar que menystenir el parer de la majoria va ser un gran encert.
L’auge dels populismes a Europa (també a casa nostra) fa que el debat sobre la vigència del model democràtic sigui ben viu. No podem qüestionar que la democràcia és el millor dels sistemes possibles. Però tampoc és fàcil afirmar que no sigui millorable.
Les respostes a la crisi de la democràcia són múltiples i segurament molt complexes. Certament que la solució no pot ser retornar a una mena de despotisme il·lustrat (tot i que va anar molt bé en el cas Guardiola!). Però segurament que en la base del problema hi ha el fet que molts ciutadans i ciutadanes ens hem convertit en «consumidors». Les eleccions s’han transformat en una mena de mercat on només es vol donar resposta als desitjos i a les emocions dels votants.
Penso que només podrem parlar d’autèntica democràcia quan sapiguem fer que les eleccions, que ara són un simple recompte de desitjos i voluntats, esdevinguin una suma de responsabilitats.
