En Biel, la Irene i la Júlia han descobert una passió en la música que ha derivat en la voluntat de fer-ne la seva professió. Són tres joves maresmencs que busquen el seu lloc en la indústria musical, enmig d’un futur incert. El seu repte és entrar i formar-ne part, sigui en la producció, com a docents o cantants. Un futur arriscat al qual l’Arnau no ha sucumbit, però se l’ha plantejat.
L’Arnau Torres no se’n fa a la idea: “No concebo un dia sense música”, afirma amb contundència. Aviat farà quatre anys que canta a la Coral l’Amistat, tot i que la música l’ha acompanyat des de petit. Ha fet classes de solfeig i de cant des dels 7 anys. A la coral hi ha trobat el seu lloc, fent el que més li agrada en grup. Tot i que té clar que la música forma part d’ell i l’acompanya en els millors moments, no s’hi vol dedicar professionalment. “És molt difícil, no hi veig un futur per mi. També és molt inestable i vull estabilitat”, s’excusa.
Fer de la seva passió una professió és el camí que han escollit el Biel Garcia, la Júlia Feixas i la Irene García. Tres joves maresmencs que tenen clar que es volen dedicar a la indústria musical i hi busquen el seu lloc. S’inicien a una aventura que no saben on arribarà, però els motiva.
La Irene i la Júlia just s’han estrenat amb la publicació de la seva primera cançó. Dins, de la Irene, va veure la llum a finals del 2020, però la realitat és que feia dos anys que estava escrita. “Vaig trigar bastant a escriure-la. Vaig anar lenta perquè soc molt perfeccionista. Un company de pis em va motivar a maquetar-la i em va posar en contacte amb un productor. La vam produir durant l’estiu i estic molt contenta del resultat”, recorda la Irene. Mesos més tard, la cançó s’acosta a gairebé les 3 mil reproduccions a Spotify, però la sensació de gratitud encara és molt present: “Em va sobtar que m’escrigués tanta gent. A vegades he dubtat de si l’hauria d’haver tret, però veient això em motiva”. La seva intenció és continuar i treure un EP, un disc curt, a finals del 2021. Ho farà sota el nom artístic de Nene, el sobrenom que li van posar els amics i va utilitzar per a la primera cançó.
Per la seva banda, la Júlia Feixas ha optat per Juliet Mayo, un nom carregat de significat. “Juliet Mayo no és un personatge molt allunyat de mi. És un alter ego cantant, diferenciar-ho em va semblar una opció per no ser gaire propera a mi, em sento propera a la gent, però ells no ho estan tant a mi”. Amb aquesta premissa ha publicat Que em salvin les espines, la primera cançó d’un EP. L’ha titulat Del meu cor al teu i en ell se sincera a partir d’experiències personals. “La música em serveix per canalitzar el que em passa. Quan em passa alguna cosa i no vull ni escriure ni parlar em poso a crear una melodia jo sola, i a partir d’aquí surt una cançó”, comenta. D’aquesta manera ha arribat a produir uns temes íntims. “Cronològicament van de quatre històries d’amor. D’una mateixa història hi ha molts punts de vista i en la cançó exposo el meu”.
L’EP l’ha produït a Mataró, a l’estudi Fran Art. Ha treballat conjuntament amb el Tito Lagrove, amb qui ha perfeccionat la maqueta de les cançons, les veus i els instruments. Tant l’un com l’altre acumulen anys d’experiència que els han fet créixer. “M’he adonat que les limitacions que tenia eren mentals”, reconeix el Fran. Per part seva, el Tito encoratja a anar a totes: “El que s’ha de fer és anar aprenent mentre ho fas. Sempre penses que ho pots fer millor, mai arriba l’excel·lència que veus en els altres, però tothom ho fa el millor que sap en aquell moment”. Segons també expliquen, el més agraït de fer de productors és “veure a la gent somriure quan escolten les cançons acabades i sentir-te valorat, útil i responsable d’haver sigut partícip des de l’ombra, però sent indispensable”. Precisament un dels somriures ha sigut el de la Juliet Mayo. Per contra, La Irene busca produir-se a ella mateixa amb la formació que rep d’estudiar Producció de Música i So. “Aspiro a poder autogestionar-me, a no haver de dependre de ningú. Però és un camí llarg”, admet.
Just ara el comencen elles dues, tot i que en Biel Garcia ja fa temps que s’hi va iniciar. Ha tocat la guitarra en diferents grups musicals. L’últim, Simbiosi. “Com a integrant de bandes sempre m’hi veig. Tocar sol és molt íntim, però per tocar en grup has d’estar molt sincronitzat amb algú. El que m’agradaria fer per mi són cançons amb un arranjament molt gran i molts instruments”, assumeix. “I si he de fer jo les cançons, m’agrada que tinguin molta coherència entre la lletra i la música, que hi hagi profunditat entre l’harmonia i la temàtica”. Respecte al futur, ho té clar: “Vull dedicar temps a la música i estic fent classes particulars. S’ha de lluitar per aconseguir alguna cosa en el món musical perquè és bastant complicat”.
Una reivindicació comuna
En el sector de la música la precarietat laboral és molt present en els artistes emergents, les bandes i els músics de carrer representen el 90%. El decret que regula la contractació dels músics és de l’any 1985 i suposa una desprotecció del sector. Així doncs, el 2018 es va aprovar per unanimitat al Congrés dels diputats una reforma, però tres anys més tard, encara no s’ha dut a terme.
La proposta d’elaboració d’un estatut de l’artista pretén impulsar una legislació d’acord amb la realitat actual. Actualment, un contracte laboral atorga als músic drets com el salari mínim, l’alta en el règim especial o la cobertura davant d’accidents, però no es poden deduir despeses com el desplaçament o les dietes. No obstant, si es considera que la banda produeix el seu propi espectacle, com a autònoms o bé empresa, no sempre tenen els ingressos mensuals suficients per pagar la quota dels autònoms, de manera que es donen d’alta en moments puntuals. A més, també tenen dificultats per cotitzar. De fet. a Espanya, tan sols un 0,8% dels artistes ha cotitzat més de 35 anys per tenir dret a la jubilació.
“Em fa por la vida no tradicional. En la indústria musical has de tenir molt de talent i fer alguna cosa que no s’hagi fet mai per destacar”, afirma la Irene. Per la seva banda, la Júlia sentencia: “No em fa por. No em preocupa haver de treballar d’altres coses. No em cauen els anells si és per poder tenir bon material per presentar a la gent. Seguiré treballant d’altres coses per poder seguir fent de cantant”.
Un camí llarg
Després d’un any en el qual s’ha reivindicat la cultura, la música en directe reprèn la seva activitat a petita escala. La Juliet Mayo espera ansiosament el primer concert i la Irene pujarà pròximament a l’escenari amb els grups on fa de teclista. Mentrestant, en Biel té molt present la sensació de ser dalt de l’escenari: “És un món diferent. Un parèntesi del que estàs fent. No acaba de ser el món real per mi. Surts i li poses moltes ganes, estàs atent a tot el que està passant. A la banda hi ha una connexió entre tots, amb la música sempre passa, no cal ni que hi hagi confiança”.
A fi de seguir amb el seu projecte saben que és necessari “molt d’esforç i feina, però no tinc pressa”, afirma la Irene. Tanmateix, la Júlia ja està satisfeta: “Per mi el meu èxit ja ha sigut. He penjat cançons a totes les plataformes digitals, hi ha persones que m’estan escoltant. Fa falta treballar molt, malgrat que deixes de fer-ho quan et dediques al que t’agrada”.
