La reflexió sobre la polis neix amb la Filosofia. La democràcia directa encetada a l’Atenes clàssica obre la participació més enllà del nucli del poder efectiu. Una minoria de ciutadans lliures decideix allò que és comú a l’àgora (dones, esclaus, pagesos i estrangers, n’estan exclosos). La participació s’ampliarà (vot censatari, vot per a majors d’edat, vot femení, condició adulta a divuit anys) fins al sufragi universal de la democràcia representativa en la societat industrial moderna.
Habermas analitza aquesta societat denunciant-ne trets de cultura política autoritària. El mer seguiment de mecanismes legals de representació no és ja democràcia. La delegació política no garanteix prou la fidelitat de qui governa amb el que vol la ciutadania. Cal una àgora oberta a tothom i amb argumentació crítica racional i deliberació. Deliberació pública és opinió informada i racional, aboca a la implicació i al compromís, i vertebra la societat amb iniciatives socials no estrictament polítiques. Racionalitat i compromís són la base eticopolítica de la desobediència civil contra el poder en nom del comú. Arendt descriu el perill del fet de no pensar com a actitud inercial en qüestions ètiques i polítiques.
Com avaluar per a millorar? Hi ha elits que viuen i es perpetuen en l’aparell de l’Estat? Corrupcions i clientelismes grocs intoxiquen o filtren la informació? Hi ha també certa desídia ciutadana en obtenir-la, o abstencionisme, o vot emocional, o no prou reflexionat, o el confort de no sortir de coves i xarxes on hi sona i ressona el mateix? El biaix de grup ens fa adoptar creences sense gaire o gens reflexió?
L’efecte Dunning-Kruger de la Sociologia diu que tothom es refia de la seva informació política i pensa que és molt o del tot correcta. Com fer créixer la cultura de participació, la qualitat de l’àgora i la vertebració social? Potser caldria reduir l’Estat al mínim, a la manera de Nozick? A més necessitat, més implicació?
