Llibreta en mà i des de petita que ho tenia clar: volia ser il·lustradora. El camí era difícil i l’ha recorregut amb èxit. La masnovina Luci Gutiérrez rep el Premi Nacional Il·lustració d’enguany, amb una carrera que l’ha portat a editar i publicar als Estats Units. Portades pel The New Yorker, Notre Dame Magazine o Globe Magazine són alguns dels projectes que han sortit de la ment de la Luci des del Masnou.
Premi Nacional d’Il·lustració 2023: què suposa per tu aquest reconeixement?
M’alegra molt, especialment tractant-se d’un premi que decideixen companys de professió.Recordo que una vegada em van dir qui era jo per preguntar si el preu era negociable en un encàrrec que em va fer una revista quan altres il·lustradors no ho van qüestionar. No hauria de ser així, però ara em podria quedar ben ample refregant-los el premi pel nas.
Va resultar difícil convertir la il·lustració en una feina exclusiva?
Sempre he dibuixat molt i de petita m’hi volia dedicar. Així i tot em vaig desviar del camí, però com que continuava dibuixant mentre estudiava una altra cosa, vaig donar-li una oportunitat i vaig entrar a l’escola Massana per estudiar il·lustració. Allà em vaig adonar que tenia una idea equivocada del que significava il·lustrar, jo pensava que es tractava de fer dibuixos bonics i desconeixia la capacitat de la imatge com a mitjà per explicar coses. Això em va entusiasmar i em va fer veure que era el que volia fer. Després d’acabar els estudis, i contactar amb molts directors d’art, vaig treballar sobretot per publicitat. No perquè tingués un especial interès en l’àmbit, sinó perquè és d’on m’arribava la feina. Era una època en la que no hi havia tants il·lustradors i crec que era més fàcil que avui dia. De seguida es va convertir en feina exclusiva, tot i que quan vaig començar a tenir més estabilitat laboral va ser quan vaig començar a treballar per premsa nord-americana.
Ara ja fa més de deu anys que fas carrera internacional, com vas fer el salt a d’altres països? T’has acostumat a què les teves il·lustracions acompanyin a articles de grans revistes i apareguin en mitjans internacionals?
Vaig viure uns mesos a Nova York per viure en una altra ciutat, que no ho havia fet mai, i aprendre anglès. Mentre era allà, em van passar el contacte d’un director d’art del New York Times i el vaig anar a veure. Vaig pensar que la reunió havia sigut un desastre pel meu nivell d’anglès, però sembla que això els hi és igual perquè em va fer el primer encàrrec. A partir d’aquí vaig començar a treballar al New York Times i a col·laborar amb una agent d’il·lustradors, la qual encara em representa. Tot va anar bastant rodat i progressivament vaig anar fent més feina per premsa nord-americana fins el dia d’avui que la major part d’encàrrecs que rebo son d’allà.
No soc gaire conscient de la difusió que pot tenir la meva feina un cop l’envio. La feina de l’il·lustrador és solitària, cosa que a mi ja em va bé. Reps l’encàrrec, fas la il·lustració en el racó del teu estudi, l’envies per correu electrònic i a partir d’aquí normalment li perds la pista. Potser és millor no ser-ne gaire conscient, si no potser m’influiria negativament.
Hi ha il·lustracions que als Estats Units publicaries i aquí no, o a la inversa?
Als Estats Units hi ha més línies vermelles, no es poden mostrar cossos nus per exemple. Aquí hi ha més marge, tot i que diria que a poc a poc es va escurçant. I cada vegada més, es volen imatges amables i políticament correctes, com si tot es tractés de campanyes publicitàries. Per això, paral·lelament als encàrrecs procuro tenir un espai per desenvolupar un altre tipus de dibuix.
Com definiries el teu estil?
Em costa molt definir el que faig, crec que des d’una visió externa pot ser més fàcil. M’interessa la il·lustració com a mitjà narratiu. Quan dibuixo, tot va en funció d’això, faig servir els elements mínims necessaris perquè el que vull explicar es mostri de forma clara. El que una imatge explica també forma part de l’estil. L’estil és el resultat de la suma d’habilitats i mancances, interessos i fòbies, i en general és un imaginari, una mirada del món. Per tant, hi ha molt de personal.
Com comprens el teu procés creatiu?
Per arribar a una idea, haig de dibuixar molt i, amb sort, entre tots els dibuixos, n’hi ha algun que val la pena. De vegades sintetitzo en frases el que vull que la imatge expliqui i des d’aquí intento traduir-ho a imatge. Un cop tinc la idea, tinc la sensació que la feina ja està feta, només em queda materialitzar-la.
Sintetitzes en frases la idea. Estàs d’acord en la frase ‘una imatge val més que mil paraules’?
No estic d’acord amb la frase. A l’hora d’il·lustrar text com a molt s’aconsegueix fer referència a una idea genèrica o un concepte. La imatge pot sintetitzar molt bé una idea, però no té la concreció de significat que pot tenir la paraula.
Il·lustracions per a llibres, campanyes publicitàries, premsa… quin és el major repte al que t’enfrontes quan tens el full en blanc i has d’il·lustrar una idea que t’han transmès?
El repte és trobar el concepte de la imatge que encaixi amb la idea que es vol mostrar en un temps limitat, de vegades només disposes d’unes hores, d’altres, uns pocs dies. També aconseguir fugir de coses massa vistes. Com que ara vivim en un entorn molt visual, envoltat d’imatges, això és una dificultat afegida. I un altre repte és portar-ho al meu terreny o trobar un al·licient de manera que la feina que faig em pugui resultar més interessant.
El que s’ha de tenir en compte principalment és com es llegirà la imatge i poder controlar el sentit que vols que s’entengui, tot i que això mai es pot controlar del tot.
Després del Premi Nacional de la Il·lustració, què ve?
Espero poder continuar treballant com fins ara. Sé que rebre el premi, curiosament, pot suposar una caiguda de feina, però com que treballo molt per fora espero no notar-ho.
En aquests moments estic fent una il·lustració per a un paquet de cafè d’una col·laboració que fa la revista The New Yorker amb una marca de cafè nord-americana. I pel que fa a idea de futur… el que m’agradaria seria tenir més temps per dedicar a projectes personals, tot i que són els que em donen més mals de cap!
