Tocar-nos

Alicia García Ruiz.  Professora de Filosofia
202

Quan va arribar la malaltia, ja feia temps que havíem perdut la vista. Gaudíem de lents progressives per a qualsevol edat i butxaca, com si el progrés no consistís en veure el futur sinó en emportar-se ara mateix tres parells d’ulleres pel preu de dos. Sempre acumulant, sempre insaciables. També desitjàvem l’últim model d’ulleres de sol amb les quals protegir-nos de la radiació ultraviolada cada vegada més freqüent pel deteriorament progressiu d’una atmosfera cada cop més enverinada. Les ulleres de sol que fèiem servir per al bany en el mateix mar on en una riba milions de cossos es bronzegen, mentre que a l’altra milers de cossos moren ofegats en les rutes de la mort de la migració forçada per la fam o la guerra.

Feia molt de temps que ni hi vèiem de lluny ni hi vèiem de prop. Havíem perdut de vista o oblidat no només les epidèmies del passat sinó les del present, les que assolen a altres països, letals i duradores, que coneixíem d’oïda pel recordatori mil vegades ignorat d’ONG. Tampoc hi vèiem de prop. Seguíem impassibles davant la creixent pobresa urbana i exclusió que fa que els pobres estiguin condemnats a ser éssers invisibles i fantasmals que vaguen per les nostres pròsperes ciutats.

Quan va arribar la malaltia, ja feia temps que tampoc teníem gust. Havíem deixat d’assaborir els fruits de la terra més pròxims. Havíem oblidat els cicles de la natura que regala periòdicament el seu esforç generós a canvi de la paciència de l’espera, del valor de la lentitud. En canvi, el nostre gust s’havia fet capritxós, desitjàvem a l’instant els fruits més exòtics, sense importar que haguessin de travessar milers de quilòmetres gastant un consum desorbitat d’energia i deixant una empremta mediambiental centenària. Havíem oblidat des de fa temps que el plaer pel menjar fet de terror o de sang o d’injustícia o de brutalitat no té gust a carn, a cafè o a fruita sinó a sang i cendra, a destrucció i dolor.

Quan va arribar la malaltia, feia temps que havíem fantasiejat amb transcendir la nostra condició corporal, evitant les olors reals: pecunia non olet (els diners no fan olor), deien els romans. Els diners, al sinistre mandat irracional havíem xifrat l’anomenat creixement. No volíem fer olor de pobresa, dels que rebusquen en els contenidors i papereres a la nit.

Els diners no fan olor però la pobresa sí i per això la volíem com més lluny i invisible, millor. Tampoc volíem sentir l’olor dels hospitals o de les residències de gent gran, l’olor de la fragilitat. Al mateix temps, el nostre fi olfacte havia perdut la capacitat de gaudir de l’aroma de la pluja i de l’herba, havia perdut la capacitat d’olorar la Natura, preferíem viure d’esquena i despreocupats pel seu destí. L’aire enrarit de les ciutats ja no generava en nosaltres cap alerta, fins i tot alguns polítics van arribar a qualificar l’olor a contaminació com “el caràcter de la nostra ciutat”.

Quan va arribar la malaltia, havíem deixat d’escoltar. Ens sentíem, sí, però llunyanament, com quan sobrevivim a una explosió ensordidora. El soroll constant dels cotxes, després de les sirenes d’ambulàncies era el silenci que ens bressolava a les nits. I sobretot, havíem deixat d’escoltar-nos. Els nostres polítics mai escoltaven ni dialogaven, i fins i tot al mig de la destrucció i la mort, es dedicaven a cridar-se en un diàleg de sords per desgràcia de tots.

Quan va arribar la malaltia, finalment, vam descobrir que no podíem tocar-nos. Que ens estava vetat el tacte, l’abraçada després de la tragèdia, el consol més bàsic, la mà durant un funeral. Vam descobrir que per a totes les nostres activitats necessitàvem els altres, el cos d’altres. Vam descobrir que la fantasia de no tocar-nos mai, de passar tangencialment uns als al costat d’altres, de tota aquesta ignorància organitzada i consentida ofegava el nostre desig més profund, el nostre anhel més inajornable, el nostre dolor actual més inconsolable: tocar-nos.

Aprendrem alguna cosa?

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí