Quan les coses ens van bé voldríem fixar-les a un present etern. Que tot quedés com està, ancorats en un espai de calma, arrecerats de vents i tempestes. El confort i perdurabilitat d’un moment estable i segur que ens garantís una vida eterna però en el món dels vius.
La gosadia i l’ambició de la joventut empenyen a la descoberta i al trànsit per territoris desconeguts. Proves i experiències que configuren el relat vital i que acaben traçant el camí de futur. És un moment feliç, malgrat el dolor en algunes descobertes, però disposem de prou entusiasme per creure que tot pot canviar perquè encara queda molt per viure. Quan som joves ens agrada improvisar.
D’adults ja hem après que la vida és canvi, transformació i sobretot envelliment. Per això ens esforcem a fixar els bons moments. Atrapar-los i que perdurin per sempre més. Un desig impossible. Els humans som i hem estat en essència, supervivents d’un entorn canviant, superant davallades, transicions i entrebancs gràcies a la improvisació.
Som fràgils i aquesta ha estat la nostra veritable força. Hem sabut improvisar i hem arribat fins aquí sabent superar i adaptar-nos als inconvenients del món. Aprenent i sobretot refent-nos dels danys auto infligits. Ho hem fet individualment, en la nostra quotidianitat i per agregació, de manera col·lectiva, quan els assumptes ens depassen en no dependre de nosaltres. La clau sempre ha estat una bona melodia improvisada.
Vivim en un planeta adult i envellit. En certa manera cansat d’ell mateix. I tenim la certesa que mai com fins ara havíem estat tan amenaçats. Pot ser que sigui una percepció, perquè disposem de molta més informació i assumim com a certes tota mena d’especulacions i d’amenaces acumulades en una quantitat indesxifrable de dades i constatant, si som capaços d’aïllar-nos del soroll que ens envolta, que estem al límit d’un model de vida que exhaureix recursos i escurça l’aparent eternitat del planeta.
Els mals auguris alerten que no n’hi haurà prou activant novament la humana capacitat d’adaptació i que davant l’allau d’advertiments solem respondre de manera incompleta i poruga. Tot i la dimensió enorme de l’amenaça ens aterra fer el pas per canviar. Volem mantenir la foto fixa d’un present etern.
Davant els grans reptes globals, com també d’aquelles petites qüestions que ens apel·len de manera individual en el viure de cada dia, la resposta més eficient és la improvisació. Cal aprendre a viure en la incertesa amb passió i entendre que l’adaptació és el recurs més preuat i eficient que tenim com espècie. Un motor inspirador que ens ajuda a comprendre que el canvi no és un accident, sinó una realitat a la qual cal saber-se enfrontar, duent a terme petits arranjaments, prenent decisions, potser provisionals i doloroses, però que ens ajuden a pensar per continuar endavant.
En essència aquest article és una improvisació. És també un elogi d’aquesta capacitat humana per redreçar el rumb, malgrat les dificultats i transformar la realitat. Tot i que la improvisació no està massa ben considerada per les ments d’ordre, explorar-la i posar-la en pràctica pot resultar molt útil per acceptar el canvi i ser conscients de la fragilitat d’allò que vivim i ens envolta. Improvisar per aprendre que res no està perdut si acceptem que l’eternitat no pot atrapar-se per sempre.
