L’edifici octagonal romà de can Ferrerons

Text: Ramon Coll
350

Les primeres notícies de restes arqueològiques en aquesta àrea es remunten al mes de març de l’any 1969, quan es descobreixen on avui hi ha el número 229 de la Gran Via de Lluís Companys les restes corresponents a la part noble d’una vil·la romana, amb la presència d’un mosaic, cinc dipòsits que hi havia sota, pertanyents a una fase anterior, diverses parets i algun enterrament.

També es trobaren restes a l’antic Mas Foixà i en els actuals edificis del Vallpremià, que foren malauradament destruïdes. No seria fins a finals de 1999 quan, amb motiu de la construcció del col·lector que passa pel carrer Mn. Jacint Verdaguer, es van poder excavar diverses restes pertanyents a la part productiva del jaciment (tallers de forja, magatzems i algun dipòsit) que proporcionà una cronologia àmplia, que anava des de l’època de l’emperador August, poc abans del canvi d’era, fins el segle V dC.

Tenint en compte les expectatives arqueològiques del sector, realitzant un nou control d’obra a finals de l’any 2000 es descobria l’edifici octagonal, en el decurs de la urbanització de l’anomenat aleshores “Sector Horta Ferrerons”. El més sorprenent de les restes arqueològiques era la singular planta octagonal de l’edifici i la distribució de les estances interiors. És realment un cas únic, amb escassos paral·lels de certa similitud, però cap d’ells amb una projecció geomètrica idèntica. Alhora, la conservació de les estructures de l’edifici  és també excepcional.

L’edifici comprèn aproximadament 710 m2, incloent l’annex exterior on es situa un praefurnium que escalfava les sales calenta i tèbia d’uns banys. L’obra respon clarament a un projecte arquitectònic previ, executat de nova planta en una única fase constructiva. La planta és octagonal, amb una distribució interna perfectament dissenyada a partir d’un pla geomètric ben establert i on els errors de mesura sobre el terreny són gairebé inexistents. L’orientació és també ben definida, amb cada una de les façanes de l’octàgon orientada vers un dels punts cardinals. La longitud màxima de l’edifici és, des de qualsevol dels laterals o angles, d’aproximadament 100 peus romans (uns 30 m.). Cada una de les façanes té poc més de 40 peus romans (uns 12 m.) de longitud.

La distribució interna de l’edifici gira en torn a un pati central, també de planta octagonal i ubicat seguint la mateixa orientació que els murs perimetrals exteriors, de 14 m. de longitud màxima i una superfície d’aproximadament 148 m2. Des d’aquest espai es dóna accés a quatre àmplies habitacions, d’uns 40 m2 i de planta quadrangular, en els laterals NO, NE, SE i SO. Els altres quatre costats N E, S i O, s’obren a una subdivisió d’àmbits més petits que segueixen un patró simètric. El resultat és l’obtenció de nombroses habitacions de planta trapezoïdal que confereixen a l’edifici una singular complexitat.

El conjunt fou realitzat mitjançant obra d’encofrat, es van aixecar els murs amb progressives filades que permetien la correcta col·locació del material constructiu. En diversos punts, les parets mostren encara l’empremta dels taulons de subjecció. Cal distingir entre els murs tant de l’octògon exterior com de l’interior i dels grans àmbits quadrangulars, que disposen d’una àmplia banqueta de fonamentació, i els envans que separen les estances trepezoïdals, més petites i irregulars, que no tenen fonaments.

La major part de l’obra es construí mitjançant blocs de granit de mides diverses i emprant el morter de calç com a material d’unió. La major part de les parets tenen alçades d’entre dos i tres metres.

El sector que millor es coneix és l’extrem occidental de l’edifici i és també el més ben conservat. Es tracta del sector destinat a la instal·lació d’un petit balneum, és a dir, uns banys termals de caràcter privat. El conjunt ocupa uns 95 m2 perfectament adaptats des del seu plantejament a l’espai resultant de la geometria octogonal de l’edifici. En els banys hi ha un total de sis àmbits que s’associen a quatre estances balneàries que constitueixen el complet circuit termal. Són el vestidor (apodyterium), les banyeres d’aigua freda, tèbia i calenta (frigidarium, tepidarium i caldarium respectivament) als quals s’hi afegeix, a més, un annex adossat a l’exterior de l’octàgon, des d’on s’escalfaven les sales que ho precisaven. La conservació d’aquest conjunt termal és realment extraordinària, destacant especialment l’alveus del caldarium, amb tota l’estructura intacta. Sobresurt també el sistema de calefacció, del que se n’ha conservat nombrosos tubs de ceràmica buits (tubuli latericii) que s’encaixaven entre si, i que servien per escalfar les parets alhora que ventilaven. També destaquen les dues xemeneies als laterals de l’alveus i amb la singularitat, potser un unicum a Hispania, de disposar dels passos de calor (arcades) orientats lleugerament vers el praefurnium, per facilitar l’entrada de l’aire calent.

Aquests banys, juntament amb les habitacions quadrades, serien la raó de ser de l’edifici: s’interpreta com un gran pavelló de rebre, amb presumiblement tres sales per fer-hi banquets (la quarta seria l’entrada al recinte, al sud), on el seu acabalat propietari rebria les amistats i a on molt probablement es parlaria de política, de filosofia i d’altres temes d’interès. I tot això succeïa al segle V dC, quan l’estructura política del món romà s’estava ja ensorrant definitivament!

Amb tot, la fase millor coneguda de l’edifici és una segona ocupació, que cronològicament es desenvolupa entre els segles V i VI dC i es caracteritza per la reocupació de l’edifici per destinar-lo a diverses activitats productives. La funcionalitat original tant de les estances com dels departaments resultarà anul·lada i reconvertida a les noves necessitats. Els antics caldarium i tepidarium  esdevindran en aquest moment sengles habitacions d’habitatge, documentant-hi el sòl d’ocupació així com també una llar de foc.

Al seu nord-est, hi haurà una instal·lació vitivinícola amb tots els seus components. En l’àmbit 4 es refarà el paviment d’opus signinum i s’hi col·locarà una premsa de palanca o torculum, de la que en resta una lleugera plataforma circular com a base i els dos encaixos de l’arboris. L’àmbit 7 acollirà el contrapès de la premsa, efectuant un retall en el paviment per tal d’encaixar-la-hi. L’àmbit 5, antiga piscina del frigidarium, serà reutilitzat com a lacus vinarius, connectat amb la premsa a través de dues teules de ceràmica que travessen el mur divisor entre estances i que fan de canal. L’àmbit 6 acull un dipòsit rectangular, d’un metre de fondària i revestit d’opus signinum, possiblement també lacus vinarius d’aquest període. Alhora, l’àmbit 8, una de les grans habitacions quadrangulars, esdevindrà una vertadera cella vinaria o celler, documentant-s’hi una quarantena d’alvèols de dolia (grans tenalles) corresponents a successives fases d’instal·lació dels recipients. Paral·lelament, a gairebé totes les habitacions excavades fins al moment, s’hi ha localitzat diverses fosses que presumiblement contenien també dolia, esdevenint l’edifici un gran magatzem. La localització de tres dolia, enterrades i amb les boques segellades, va permetre la seva interpretació definitiva.

Juntament amb la instal·lació vinícola, diversos àmbits acullen també en aquest període diverses estructures de combustió que informen d’un probable taller metal·lúrgic. Es tracta principalment de nombroses cubetes excavades al sòl geològic on s’hi observa clarament una termoalteració a causa de les altes temperatures i la presència de diversos estrats de residus com cendres, carbons i escòries de ferro.

Dos elements que cal destacar també d’aquesta fase és la troballa d’un mil·liari (marcador de milles) reutilitzat, i un crismó (anagrama de Crist) gravat, que indicaria la presència de culte cristià en l’edifici.

Finalment, previ abandonament definitiu de l’indret, la darrera fase d’activitat es documenta aproximadament vers la segona meitat del segle VI dC quan, abandonades les instal·lacions productives, es realitzen diversos enterraments en el sector oest i sud-oest. Anteriorment, però, durant l’ocupació industrial, es documenten ja quatre inhumacions d’individus perinatals, criatures nascudes mortes o tal vegada mortes al poc de néixer. En el sector oest es registren dues inhumacions d’adults en l’àmbit 2 i una a l’àmbit 3, totes elles en fossa simple i una amb una olla de ceràmica de cuina com a ofrena funerària. En l’àrea exterior sud-oest s’hi localitzà una petita necròpolis formada per set inhumacions, totes elles d’individus infantils excepte un adult. Es tracta majoritàriament de tombes de tegulae a doble vessant i senyalitzades per un petit túmul de pedres.

Finalitzats els treballs d’excavació de les zones que s’havien establert com a prioritàries, l’any 2002 es procedí a la construcció de l’edifici que acull les restes, format per un recinte tancat perimetralment amb pantalles de formigó i una llosa de coberta, creant d’aquesta manera una gran “caixa” subterrània sota la via pública.

És aquest excepcional edifici el que ha estat obert a la visita amb el nom de Museu Romà de Premià de Mar. Però el jaciment de la Gran Via-can Ferrerons és molt més gran, doncs ocupa unes 5,5 Ha, amb una cronologia que s’inicia cap el 75 aC i que va fins a finals del segle VI o inicis del VII dC.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí