“Just acabo d’esmorzar. Des de la meva taula del menjador he vist com el sol anava envaint el jardí i ha tingut feina, perquè el jardí no és petit. Sortiré a fora una estoneta, a veure com si està.
Creuar les portes de la recepció de Ca n’Amell al jardí em suposa canviar de món, passar del món tancat al món obert, entro al món de les sensacions, sensacions que em porten a recordar i els records a emocions que tornen, siguin bones o no tan bones, em fan sentir viva.
De vegades la primera sensació és el fred del matí, “Senyor… m’hauria d’haver posat l’abric!” Altres vegades és el sol el que m’enlluerna i em fa pensar en aquelles ulleres de sol que tan bé em quedaven l’any…bé, fa molts anys. Avui el sol no enlluerna encara, la temperatura és suau, que bé que no fa vent, però fa aquella brisa fresqueta que recorda l’hivern i que ens apropa a la primavera.
Sento el silenci que no és res més que l’absència de soroll, del soroll del funcionament diari de la Residència, del tràfec. Aquí al jardí enmig d’aquest silenci i acompanyada per la música de l’aigua que cau del gran càntir a la basseta, com si d’una petita cascada es tractés, revisc la meva fantasia. Noto el sol que m’escalfa la cara i recordo en Joan fent-me aquell petó per primera vegada… i em sento bonica, molt bonica. Torno a ser una nena quan es disparen els aspersors de rec i em mullen, no soc tant ràpida com quan saltava pels bassals. L’olor d’herba acabada de tallar em porta als estius amb les meves filles i l’olor que desprèn el roser…de vegades desperta la sensualitat que crec acabada i em sorprenc amb un sospir….
Passo el matí entre sensacions, els meus sentits segueixen desperts, segueixen atents i la bellesa de les coses petites fan immens el meu goig, el goig de gaudir.”
El Jardí de Ca n’Amell és un espai molt preuat pels nostres residents i familiars, la seva amplitud, la seva ubicació i els seus espais ben diferenciats com el porxo, l’hort, la bassa, la placeta, el fan ideal pel seu vessant sensitiu-sensorial.
