Cada cop que compro loteria i el venedor em demana “Quin número vol?”. Indefectiblement contesto el mateix. Malauradament, mai l’acabo encertant i, com que estic convençut que molts us hi sentiu identificats, avui vull compartir amb vosaltres una reflexió, diguem-ne, profunda o si més no inquietant. M’inspira a fer-ho que en comprovar el resultat del sorteig de la Grossa de la Diada, he constatat un cop més que res de res, ni cinc.
Quan estudiava, he de dir que m’agradava més l’economia que no pas l’estadística. Potser per això les acostumo a llegir guardant sempre les distàncies. Moltes desprenen aquella fortor de la vinagreta amb què han estat amanides. Deixo, doncs, constància que no en soc devot, i per tant que no em capfico a saber quins números fa més temps que no surten per acabar escollint-los, ni quins ho fan més sovint per fugir dels que acaben de sortir.
Com a exemple, a la 6/49, l’1-2-3-4-5-6 té exactament les mateixes possibilitats de sortir que qualsevol altra combinació: una entre gairebé catorze milions. Vist i demostrat, doncs, que en això del joc saber què ha passat fins ara no ens serveix absolutament per endevinar què passarà després, jo tinc el meu propi mètode. Reconec que encara no m’ha funcionat, però hauria de ser infal·lible. N’estic convençut. Hi crec fermament, perquè en cas contrari negaria la bondat humana, la confiança mútua i ja, de retruc —per posar-me més profund— l’evolució de l’espècie. I és tan senzill com saber respondre encertadament a la pregunta a la qual ja ens hem referit al començament. Sí, just aquella que et fa el venedor quan et diu “Quin número vol?”.
Ahir mateix vaig canviar un cop més d’expenedoria. Em va agradar l’estanquera. Devia rondar la quarantena i era força atractiva, a més de simpàtica. Quan li vaig demanar una butlleta de la 6/49, en explicar-li el meu mètode per escollir els números, vam estar xerrant i rient una bona estona. Vaig sortir amb aquella sensació agradosa, que convida a pensar “la setmana vinent hi tornaré”.
Però no podrà ser. No hi penso tornar més. No suporto que es traeixi la confiança mútua, ja ho he dit abans. Aquesta vegada, ni el reintegrament. I mira que li vaig deixar ben clar: Dona’m la combinació que toqui. No puc entendre que una cosa tan senzilla, ningú me la despatxi com li demano.
