Amadeu

Ferran Planell.  Escriptor
418

No sabeu prou la quantitat d’Amadeus que saludo cada dia tot passejant pel carrer. Tots em fan un gest amb l’ala i fins i tot algun, en veure’m, emprèn el vol. El seu parrupeig em relaxa, sobretot en aquells dies primaverals quan el Sol ens comença a desentumir del cru hivern i ve de gust asseure’s en un banc d’un qualsevol parc. Ja fa molts anys que vaig passar de dir-los coloms en general, a tractar-los d’una manera més personal i formal dirigint-me a ells individualment amb el nom d’Amadeu. La culpa, si és que es pot culpabilitzar a algú d’aquest fet, la té el gran humorista Eugenio. Un dels seus contes em va atrapar ja en escoltar-lo el primer cop. Era aquell en el que feia passejar un colom per Barcelona amb La Vanguardia sota l’ala, que déu n’hi do el pes del diari que va escollir per encolomar-li al pobre Amadeu. Penseu que el dia en concret era diumenge i l’edició dominical… Però, bé, no ens dispersem ara amb la premsa, que si cal ja hi tornarem.

En el conte, quan el Cirili li explica a la seva dona que esperen un colom a dinar, els seus fills, abraçats en un racó del menjador, no paren de cridar plorant “el papà està boig, el papà està boig”. I és que està clar, una cosa és un gos—per molt que hom tampoc l’esperi a dinar un diumenge— i una altra molt diferent és un colom. Gent passejant gossos pel carrer, tota la que vulgueu, però coloms… De fet, tan sols em ve un personatge al cap, que ho fes. Els de més edat i de Barcelona segur que el recordeu. L’home dels coloms. Dins el seu carretó d’un blau escrostonat hi havia un embull de gàbies amb les portes obertes, de les que entraven i sortien un munt d’Amadeus fent saltirons i voleiant. Llavors jo era molt petit, però, si tanco els ulls,em ve la seva imatge amb total nitidesa a la memòria. Serà que sempre he tingut passió pels coloms? Per cert, si el voleu veure, el trobareu convertit en un dels gegants del barri de la Sagrada Família de Barcelona.

Si l’Eugenio hagués pensat aquell conte ara, en què molts mitjans estan convertint la llibertat de premsa en la premsa del règim, estic convençut que no hauria martiritzat a l’Amadeu amb una càrrega tan feixuga com un Godó, ni amb cap Ansón o Marhuenda.

Potser l’hauria fet passejar amb un Tribuna MARESME sota l’ala?

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

El teu comentari
Entri el seu nom aquí