Remenant per la xarxa, he trobat prou dades per concloure que els anomenats allotjaments només per a adults —sobretot en destinacions costaneres— s’estan convertint en quelcom més que una nova tendència. Tot indica que aquest model “sense nens” ha passat de ser una moda marginal a convertir-se en un segment fermament consolidat dins la indústria hotelera.
Tenir una ment inquieta t’aboca a ser un cul de mal seient. Clar que això era més aviat abans, que t’havies d’aixecar de la cadira cada cop que necessitaves consultar un altre volum de l’enciclopèdia de torn. Avui ja no cal abandonar el sedentarisme per poder-ho fer i, conseqüentment, he restat assegut davant de l’ordinador a l’hora de fer la nova recerca que m’ha passat pel cap.
Perquè, he pensat, si els “adults only” o “childfree” van a l’alça, què deu estar passant amb els “pet friendly”? Doncs, que no tan sols es consoliden, sinó que presenten una dinàmica de creixement sostinguda durant els anys vinents. Vull aclarir que he utilitzat els anglicismes, no pas per allò de la malentesa modernitat —que rebutjo frontalment—, sinó perquè sempre m’ha sobtat això de què els anglesos diguin “pet” per referir-se a les entranyables mascotes. Clar que els castellans diuen “queso” al que per la flaire és tan evident que és formatge i ningú s’escandalitza. Bé, millor deixo a banda els idiomes i els perfums que fan arronsar el nas, que encara en sortiré escaldat.
Potser trobareu aberrant l’existència d’hotels que no admeten canalla, però, i els que no admeten gossos, no? I qui diu gossos, diu gats, lloros, ànecs… que hom és ben lliure de triar al seu animal de companyia. Vist així, fa pensar, oi? Per què, en general som pocs els que qüestionem que no deixin entrar animals als allotjaments, però que ja no deixin entrar tampoc als nens? Us imagineu que al final els hotels es cataloguessin segons si deixessin entrar gossos, però no nens i a l’inrevés, entrar nens, però no gossos?
Ara no entraré a dilucidar si en un restaurant són més empipadors els nens o els gossos, que cadascú faci ús de les seves pròpies vivències. Tanmateix, ull, que cada cop són més les parelles joves que substitueixen l’amor i dependència als fills per les mascotes. És ben sabut, que per molt que vulguis invertir en l’educació de l’animal, no arribarà mai al cost de la privada, universitat, màster i manutenció fins a gairebé els quaranta per allò de l’habitatge i la precarietat laboral.
