L’erudit posseeix la capsa del saber; jo em conformo amb poder pensar en les coses que hi ha dins. Per tant, tota reflexió que segueixi a aquestes paraules s’haurà d’entendre feta des d’una ignorància inquieta. No sóc historiador ni hi entenc en ciències polítiques, i la poca sociologia que vaig estudiar va ésser del tot minsa per intentar crear doctrina sobre el comportament de masses. Però aquestes mancances de coneixements no fan que em quedi indiferent davant de milers d’indignats ocupant places arreu. I consti que he fet servir el mot “indignats”, per mantenir una certa cura verbal, ja que, el que m’ha vingut primer al cap és “inflamats” donada l’obvietat de quin dels òrgans dels acampats/des —en sentit ampli i figurat per a elles— és el que està patint aquest efecte.
Sigui quin sigui el nivell de càrrega de matèria gris al cervell que hom ostenti, hi ha actituds d’aquells que governen el destí de la humanitat —ja sigui de dret o de fet— que no poden ser titllats de res més que d’insult groller a l’intel·lecte col·lectiu. Per tant, benaurats aquells que acampen a les places, perquè demostren haver despertat de la letargia en què hàbilment ens havien sumit.
Ignoro si tot plegat anirà a més i quants més serem els qui participarem d’aquest nou despertar; i fins i tot em fa por pensar que finalment descobrim que darrere de tot plegat hi pugui haver un interès buscat i premeditat, dels mateixos que se suposa haurien de sortir escaldats. Però, es miri com es miri, trobo bé que qui sigui, hagi mogut peça en aquest cada cop més atrotinat taulell d’escacs. Perquè si bé per jugar és necessària una estratègia, només un dels dos contrincants escull bé aquella que li fa guanyar la partida. I mentre uns juguen a seguir dipositant el vot segons ens ve estipulat, altres exigeixen democràcia real ja.
I és veient com alhora que uns s’exclamen al carrer, hi ha altres que s’entossudeixen a tenyir cada cop més de blau els mapes electorals, quan vull acabar reflexionant amb un acudit d’un entranyable i sempre recordat humorista molt arrelat a Premià de Dalt i del qual la biblioteca de la localitat porta el seu nom, Jaume Perich. L’irònic gat arrepapat a la butaca amb el llum de peu de fons i whisky en mà, es dirigeix a l’ocell tot dient-li: “Ser obrero y de derechas es tan burro como, si te sodomizan, pedir disculpas por darles la espalda”. Polítics, militars, banquers, empresaris i capellans —entre d’altres— van ser la seva font d’inspiració. Els mateixos personatges, ho són ara dels qui redacten els missatges que ens arriben dels acampats a les places.
