Acabava de començar a treballar a Mataró Ràdio quan vaig conèixer l’Ivan Llensa, feia dos dies que treballàvem junts i jo vaig tenir la grandiosa idea de caure per les escales. No recordo què em va dir, però sí que recordo que em va fer riure. Des del primer moment em va semblar un tio exigent, amb una forma de treballar molt visceral, molt particular i, sobretot, sense cap pèl a la llengua. Si alguna cosa recordo de l’Ivan és, particularment, això: mai no es callava res i sempre tenia opinió per a tot i, no li podies retreure perquè acostumava a tenir fonaments per a tot el que deia. Entenia la ràdio com un tot, al qual calia dedicar-hi hores. S’ha dit molt aquests dies que era autodidacta i jo crec que va néixer amb el cuc de la ràdio i la comunicació corrent-li per les venes. Com la majoria, va començar en això de les ones des de baix, mamant la tele i la ràdio des de l’adolescència, fent créixer el seu amor infinit cap a uns mitjans que eren la seva passió, la seva vida. L’Ivan pensava que la ràdio local no era un trampolí per saltar després a mitjans generalistes, que no havia de ser un passa com puguis o només per divertir-se. Defensava, amb tota la fermesa (i tota la raó), uns mitjans locals competents, fets amb tota la cura i professionalitat del món i així ho transmetia, així feia la seva feina. 
Era un animal de ràdio, un professional que transmetia aquest saber a tot aquell que el volgués escoltar. I som molts els que ho hem fet, escoltar-lo. La seva feina traspuava i sortia de la seva jornada laboral i no era estrany rebre una trucada, de vegades a les hores més inversemblants per preguntar-te si tenies tal cosa o si havies explicat a l’informatiu una notícia. No importava si havies passat hores treballant, el torracollons de l’Ivan, el torracollons més adorable que he conegut mai, et donava la seva visió sí o sí. La seva falta de pèls a la llengua li havia portat, no pocs enfrontaments verbals, perquè tots som humans i quan ens punxen molt, acabem saltant. No puc parlar pels altres periodistes, locutors, companys en els mitjans… que han treballat amb ell. Sí que ho puc fer per mi, i puc dir que treballar amb ell era un gust i un plaer. Mai m’ha calgut donar-li massa instruccions, sempre sabia el que havia de fer i què havia de posar, sense haver-li de dir res més. En això, puc dir que era el millor.
L’Ivan ha estat, per sobre de tot, una persona vital. Aquestes ganes de viure han fet que lluiti com una fera contra la malaltia. “Tinc un càncer”, em va dir, “m’han de fer sessions de quimioteràpia i m’han d’operar, però d’aquí a pocs dies estaré per aquí”. Mai es va amagar sota subterfugis estranys, ni sota eufemismes per evitar el nom de la malaltia. Des del primer moment va ser plenament conscient de la batalla que engegava i la va mantenir fins l’últim dia de la seva vida. El seu caràcter i la seva professionalitat mai no van permetre que en antena es notés que no ho estava passant bé. Així ha sigut fins el final. Bon viatge Ivan, ens retrobem algun dia!
