La situació social es complica: aquí i a tot el món. La personal també? Sabem què fer per millorar? Tirar endarrere? (Trump, França, Polònia, immigració, etc.). O tirar tan endavant com es pugui, sense miraments?… (reducció pensions, sanitat, llibertats individuals, guerres acordades per acabar altres guerres, Síria, etc.).
El punt de les contradiccions entre realitats negatives i propostes de felicitat per compensar el malestar que permanentment ens mostren els mitjans i la vida de cada dia, crea com un cert hàbit de cosa vista i sabuda: ja sabem de la desfeta del mediterrani amb milers de morts, així com les dificultats que han de passar els que no hi moren, però com que també sabem les nostres dificultats, laborals, econòmiques, de corrupció política – administrativa, hi ha qui relaciona les dues coses de manera que l’una sembla la causant de l’altra o que anirà a augmentar les dificultats de l’altra. Així, podem sentir com algunes persones creuen que els emigrants ens trauran la poca feina que tenim, entre altres inconvenients. (Llegit a respostes a un article sobre la influència psicològica negativa que té l’emigració sobre les persones que la pateixen, al diari Público, fa poc).
De la mateixa manera, en un bombardeig permanent, la calor i els canvis en el clima, serien senyals de la “barbàrie mundial” que ens espera. I, xiquets i xiquetes, davant d’això, a vivir que son dos días!!, o no hi ha res a fer, tot està podrit.
Quan arribem a aquesta mena de conclusions, estem patint de forma no sempre conscient el que en podríem dir un fons d’ansietat i frustració: fem el que fem estem amenaçats, i angoixats pel fet que “no podem fer-hi res”. Aquest malestar és l’eina social que manté les coses tal com són i no permet pensar/ activar alternatives de cap classe, doncs sobrepassa les nostres capacitats individuals. Els experts en manipulació ens diuen que cal viure al dia! Els especialistes en salut mental, en diuen crear psicopatologia (!).
Poc a poc, el xantatge social al llarg de la història en relació a la distribució de la riquesa i per tant de la supervivència, s’ha vist realitzat permanentment en forma de tràfic d’esclaus, d’abús laboral, de l’aprofitament de la política per benefici propi, per l’amenaça i realització de guerres terribles, tot en joc per espantar i angoixar, a un nivell efectivament real però també en aquest nivell dels fenòmens mentals no sempre conscients.
Aquest estiu estem vivint una part prou important d’aquest sistema de fer por: amenaces polítiques com ara plantejar el que podrien ser solucions com si fossin amenaces (sedició-independència), donar notícies sense explicació ni propostes de solució (els canvis a la natura i el clima), corrupció política que quan és jutjada ja ha perdut i rebaixat el seu significat, llocs de vacances plens de gent, etc.
Davant d’aquest “panorama” és lògica la sensació d’absurd i angoixa soterrada en front del que ens envolta i que moltes vegades ens fa sentir tan malament.
Com podem millorar-la? O controlar-la, o suportar-la millor aquesta sensació d’absurd emocional i social? En general, donant-nos espais per compartir, escoltar, i pensar conjuntament i algunes altres… “cosetes“. En parlarem properament.
