Participi del verb indignar, que segons el diccionari significa: Revoltar algú amb un acte, un capteniment, etc.
Ai, els participis… Tothom els té en boca, però a mi em fan respecte. Perquè si seguim endinsats al diccionari, trobarem que en la seva primera accepció defineix així el mot en qüestió: Forma no personal del verb amb valor adjectival i verbal, aquest en forma de passat, que en els verbs regulars termina en -at, -ut i -it. Vet aquí la meva preocupació: “en forma de passat”. Cert que una acció continuada perpetua el present i aquest acaba confonent-se en el passat, però les accions no sempre són continuades. Hom pot sentir-se estimat o haver estat estimat. El participi és el mateix, però no hi ha lloc a dubte que ambdues reflexions són subtilment diferents.
Quan amb les manifestacions del 15 de maig del 2011, va néixer el moviment dels indignats, molts érem els que ens preguntàvem quin de tots els partits n’acabaria traient un rèdit polític. Fins i tot a casa nostra, semblava que l’independentisme s’enduria un tall del pastís. Però la perspectiva que sempre dóna el temps, va resoldre la incògnita el gener del 2014. No seria cap dels partits existents ni la rauxa independentista —que tot s’ha de dir, no vam saber aprofitar el moment—, sinó un de nou, Podemos. Aquí a Catalunya, un pèl agarbuixats, els coneixem com els Comuns.
Ignoro si la part dels que van acampar a la Puerta del Sol segueixen indignats, però molt em temo que els que van plantar el campament a la Plaça Catalunya, ja no ho deuen estar pas. Em sembla que als indignats d’aquí, amb el seu posicionament negant el que és l’essència de la democràcia i la seva submissió a l’establishment, se’ls ha de mirar ja “en forma de passat”. Potser van estar indignats, però ja no se’n deuen sentir.
Ara bé, com per a estar indignat és del tot ineludible l’existència d’aquell que t’indigna, tinc el convenciment que al nostre país està naixent un nou moviment d’indignats —en el que us ben asseguro que personalment m’hi trobo. Els indignats amb els indignats.
