La sociedad de la nieve és la candidata espanyola als Oscar del 2024, a Millor pel·lícula internacional i Millor maquillatge i perruqueria. El Film de J. A. Bayona ha impressionat des que es va presentar a la darrera Mostra de Venècia, tenint un punt àlgid, abans de l’estrena, en l’emotiu passi que es va fer al Festival de Sitges pel premi especial que es va concedir al director. A aquestes alçades de la seva filmografia, des del seu impressionant debut amb El orfanato, passant pel drama de Lo imposible fins al seu trasplantament a Hollywood per realitzar Jurassic Park, el reino caído, a ningú se li escapa que el realitzador català és un dels grans noms del cinema local i que, no ho podem negar, ha complert el seu somni de dirigir a Hollywood.
El savoir faire del cineasta català és indiscutible pel que fa a la factura i acabament del film. Bayona s’ha sabut envoltar d’una sèrie de col·laboradors que han donat el millor pel que fa a la fotografia, la banda sonora i, especialment, l’equip d’efectes especials i visuals que ha fet una tasca excepcional per recrear l’accident i posterior supervivència en les muntanyes andines.
Bayona és un gran narrador d’històries, o un storyteller com se li diu ara. I ho demostra de nou a La sociedad de la nieve, on ha decidit retornar al drama que van patir els passatgers de l’avió de l’Uruguai, entre el quals hi havia un equip de rugby, quan van quedar atrapats 72 dies a la serralada dels Andes, en ple hivern. A partir de la veu d’un narrador omniscient (i una mica gratuït, que apareix quan els guionistes no sabien com continuar la història), assistirem a un dels drames més impactants del segle XX. Aquesta situació extrema, ha permès a Bayona construir un nou film que, a l’estil de Lo imposible, juga perillosament amb les emocions i expectatives dels espectadors. En aquest cas, a més, Bayona no ha pogut evitar el cert morbo que encara avui, més de 50 anys després, continua provocant el fet que els supervivents van haver de practicar el canibalisme.
No volem dir que l’odissea d’aquests passatgers no sigui digna d’explicar, al contrari, hi ha molts moments al film de debats sobre el sentit de la vida, l’amistat… Però també trobem tota una sèrie de dispositius en la posada en escena (bastant gratuïts en algunes ocasions) que van dirigits a la manipulació sentimental, en forçar a qualsevol preu la llagrimeta dels espectadors. L’ús de lents que deformen els rostres, d’inserts musicals, entre d’altres, poden fer més refractari el visionat per a alguna part del públic. Cosa que també passa en algun moment del cinema d’Spielberg, un dels directors més admirats per Bayona.
