Carlota Keimer forma part de la missió Hypatia III, una missió espacial que simula les condicions de vida de Mart en un indret. La calellenca, apassionada de l’espai, treballa a Bèlgica en un projecte de satèl·lit per estudiar la capa d’ozó com a enginyera d’operacions i test de satèl·lits: “És un entorn molt exigent perquè a l’espai has de pensar que tot el que pot anar malament, hi anirà, i per això és tan important provar-ho tot aquí a la terra amb molt de rigor i detall”, explica a Tribuna Maresme.
Com acaba una noia de Calella a una missió aeroespacial?
Tot va començar amb la curiositat, de petita jugava amb cotxes, Legos… i sempre volia entendre el perquè de les coses. M’interessava molt fabricar, crear, pensar i entendre millor com funcionava la terra i el nostre entorn. L’espai va arribar més tard, quan vaig començar batxillerat a l’Escola Pia Santa Anna de Mataró i vaig tenir dos professors de física que em van ajudar molt a fer una sonda estratosfèrica, i amb aquell projecte em van fer veure que l’espai no era una cosa molt llunyana i abstracta, sinó que era una eina per entendre millor el nostre planeta. Veure una cosa que havíem construït jo i la meva companya que es podia enlairar, recollir dades i després tornar, va ser molt impactant i un moment molt clau. Va ser quan vam veure el vídeo i les imatges que havia pres la sonda des de l’estratosfera on es veia la terra. Crec que aquell moment em va canviar completament la perspectiva i vaig entendre que l’espai no era només un somni, sinó una eina real i molt potent per fer ciència i entendre millor el nostre planeta.
En què consisteix la missió Hypatia Mars?
Les missions Hypatia són missions anàlogues, és a dir, simulem a la terra com seria una futura expedició a Mart. Es tracta de viure en un entorn aïllat, amb recursos limitats i fer experiments científics. Durant dues setmanes vivim i treballem com si fóssim a un altre planeta, en aquest cas Mart, i el més interessant és veure com funciona l’equip sota aquestes condicions tan extremes. Com funciona la presa de decisions, la comunicació, l’adaptació i sinergies que es puguin trobar perquè és un equip multidisciplinari.
Precisament, una de les qüestions importants de la missió és que és un equip liderat per dones per crear referents femenins. En vas tenir tu?
No, no vaig tenir molts referents femenins, sobretot en l’àmbit de l’enginyeria i de l’espai, quan era petita. Però de dones en vaig tenir a la meva família, com la meva àvia, que és una dona molt forta. El fet que em manquin referents en aquests àmbits fa que molts projectes, com Hypatia, siguin importants perquè veure dones entre tècnics científics, i també de lideratge, ajuda moltíssim a normalitzar que aquest també és el nostre lloc.
Les missions Hypatia són missions anàlogues, és a dir, simulem a la terra com seria una futura expedició a Mart. Es tracta de viure en un entorn aïllat, amb recursos limitats i fer experiments científics.
Com et sents marcant exemple de cara a un futur a les nenes?
És una responsabilitat molt bonica i no crec que s’hagi de ser perfecta per marcar exemple sinó el contrari, és important mostrar que també dubtem, ens equivoquem i podem reencaminar-nos i que realment és així com s’aprèn. És el camí que es fa mentre es busca la solució i no tant el destí en si mateix i a on volem arribar. Si una nena pot veure que fallar, provar-ho i tornar-ho a intentar és possible i no passa res, això ja és un gran pas i em dono per satisfeta.
A part del projecte Hypatia, com és el dia a dia treballant en un projecte de l’Agència Espacial Europea i en el projecte del satèl·lit ALTIUS per estudiar la capa d’ozó?
És molt bonic, però molt intens. Treballo a Bèlgica com a enginyera d’operacions i test de satèl·lits a Redwire, en el projecte del satèl·lit Altius que estudia la capa d’ozó i farà un instrument molt innovador que mirarà cap a l’horitzó de l’atmosfera, en comptes de mirar-ho verticalment com s’havia fet fins ara. El dia a dia és molt tècnic, però amb molt de treball d’equip. És un entorn molt exigent perquè a l’espai has de pensar que tot el que pot anar malament, hi anirà, i per això és tan important provar-ho tot aquí a la terra amb molt de rigor i detall. Bàsicament, el que fa un enginyer de test i operacions és comprovar-ho tot i enviem ordres. Som com el pilot del satèl·lit, comprovem que l’ordre que li hem enviat s’ha executat correctament i el satèl·lit ha fet el que li hem dit que faci i simulem les circumstàncies que podrien passar a l’espai. Crec que saber que això ajudarà a entendre millor l’atmosfera de la Terra és molt motivador.
Quin és el teu pròxim objectiu professional?
Com a pròxim diria que és continuar creixent dins del sector, guanyar experiència en missions reals i sobretot en operacions de satèl·lits i m’agradaria contribuir en projectes que no només mirin cap a l’espai, sinó que també ens ajudin a entendre’l millor i que, com a resposta, ens ajudin a entendre millor el nostre planeta i beneficiï la humanitat amb la recerca que hi fem.
Per acabar, la pregunta de sempre: hi ha vida més enllà de la terra?
Per probabilitats jo crec que sí, que l’univers és massa gran perquè estiguem sols. Potser no serà com a les pel·lícules ni en la forma que ens imaginem, però segurament hi ha alguna forma de vida en algun lloc. El problema és que, si hi és, serà tan lluny que de moment no tenim forma d’arribar-hi. Serà a moltíssims anys llum i no tenim la tecnologia per arribar-hi. Una part de mi, però, espera que en algun moment la puguem descobrir, això sí.
