Van ser molts els autocars que sortiren del Maresme cap a Brusse·les. Des d’un d’ells, us oferim aquesta crònica d’un viatge cap a la llibertat.
Dimecres 6 de desembre de 2017. 04.30 h. Sant Vicenç de Montalt. Fa fred. La gent espera amb ànsia l’arribada dels autocars. Sortim a les cinc passades. Destí, Brussel·les.
Un dissortat accident a l’AP-7 en sentit nord a Vilablareix, ens atura durant una hora i mitja. A la Jonquera, les retencions ens alenteixen la marxa durant força estona.
Amb el dia ja ben encetat, els ànims es venen amunt. La riuada de caravanes i cotxes que ens avancen guarnits amb llaços grocs i estelades és impressionant. Dijous ho petarem!
Les àrees de servei en les que ens anem aturant, també estan a vessar de vehicles amb distintius catalans. Gent jove, gran, amb criatures i fins i tot nadons. Mascotes tampoc n’hi falten. Manifestar-se en un país democràtic de forma festiva i pacífica no fa por als pares. Bèlgica no és Espanya. A ningú se li acudirà dir que fem servir la canalla d’escuts. Demà, famílies senceres denunciaran els drets que ens han estat trepitjats com a poble.
Dos quarts de dotze de la nit. Per fi a l’hotel. Comptat i debatut, arribem amb gairebé quatre hores de retard.
Dijous 7 de desembre de 2017. Béthune (França). El dia s’ha aixecat rúfol. Descontrol i mala maror a primera hora. Hi ha nervis. Havíem de sortir a un quart de set del matí i finalment no ho farem fins a tres quarts de nou. Ahir vam arribar tardíssim i la normativa obliga que els conductors observin un descans de nou hores. Veiem amb preocupació que no serem a temps per a la manifestació. Tota la informació que anem rebent, fa esment a què els accessos a Brussel·les estan col·lapsats.
La previsió del temps rebuda pels mòbils, ens garanteix, sense cap mena de dubte, que acabarem passats per aigua. El groc de les capelines serà reivindicatiu i útil alhora. Entre la distància i la meteorologia, sols un poble amb un anhel de llibertat com el nostre, és capaç de manifestar-se massivament en unes condicions tan adverses.
Ja hi som. Espectacular el nombre d’autocars aparcats. De moment no plou, però fa vent i la temperatura és de 4º.
Arribar dels últims no ha estat del tot malament. La sort ens ha somrigut i hem pogut gaudir per uns moments, de tenir molt a prop al nostre President. Gairebé a tocar. Emocions a flor de pell. Els Segadors, L’estaca, les consignes de sempre, de noves, en francès, en anglès… La veu es trenca. Els ulls s’humitegen. Hem omplert Brussel·les.
Entusiasme en els parlaments. Paraules encoratjadores i d’escalf cap als, i per als, encara presos polítics catalans que resten a les presons espanyoles. També per a tota la resta d’imputats pel procés. Crides a què tothom vagi a votar el 21D. No podem perdre. No ens ho podem permetre. Mà estesa a una Europa lliure i democràtica. Retrets a l’Europa oficial per no respectar els drets fonamentals fent costat a Rajoy. Estirada d’orelles a Jean-Claude Juncker —en francès per al seu millor enteniment. Llibertat per Catalunya! Visca la República!
Plou. La manifestació s’ha acabat i els carrers de Brussel·les segueixen a vessar de catalans. No exagero, però fins i tot costa de veure algun belga. Diu la policia municipal de Brussel·les que som uns 45.000, però hi ha qui parla de 90.000 i arriben notícies que la policia federal belga ens ha xifrat en 60.000. No em veig en cor de comptar-nos per a poder contrastar, però realment tot el que escolto al meu voltant és en català. Dinar s’ha convertit en una odissea. Tots els restaurants, bars o quelcom que se li assembli estan plens. Plens de catalans.
Sis de la tarda. Admirable espectacle de llums i so sota la pluja a la Grand-Place. Amb tanta gent, perdre’s sempre és fàcil, i quan tothom va de groc i amb estelades, retrobar-se és quelcom dificilíssim. Els restaurants, les botigues de xocolata, el metro… tot, absolutament tot està col·lapsat. Això sí, ningú ho aprofita per marxar sense pagar o per col·lar-se. El nostre civisme queda palès.
Dos quarts de nou del vespre. Anem pujant a l’autocar. Les nou. Iniciem viatge de tornada. Directes a Catalunya. Hem fet un pas més cap a la llibertat.
Divendres 8 de desembre de 2017. 14.15 h. Sant Vicenç de Montalt. Hem arribat. Altre cop a casa. Encarcarats per tantes hores de viatge, donem les gràcies als dos conductors. Són de Jaén. L’autocar també. A Catalunya no en disposàvem de suficients i es van haver de contractar on fos. Estem segurs que no els hem aconseguit adoctrinar, però no han refusat l’estelada que els hi hem regalat. Han promès no cremar-la. Diuen que la conservaran com a record.
