Quan som al final de la primavera, passejant pel bosc, sota l’arbreda del carrer, o bé al jardí, potser tindrem l’ocasió de trobar-nos amb una cria d’ocell, que no pararà de cridar-nos l’atenció, o bé, s’amagarà dissimuladament. Ocells abandonats? Ocells perduts? Doncs probablement no. Ens trobem davant el primerenc de la pollada, el que ha tret primer el bec de la closca de l’ou i ha començat a descobrir el nou món que se li obre als ulls… amb tanta mala fortuna, que aviat se li acabarà el niu i caurà a l’incert món del desconegut.
Si el pare o la mare són per allà, el recolliran i el tornaran al niu, on, amb la lliçó apresa, no es tornarà a moure fins que arribin les classes de volar amb els seus progenitors.
Si té mala sort, es trobarà un gat, un gaig o una garsa, i acabarà aquí la cursa de la vida, engolit per l’afamat depredador.
Què hem de fer si nosaltres ens trobem un d’aquests aventurats cadells d’ocells? Doncs absolutament res, deixar-lo on l’hem trobat, sense tocar-lo, i allunyar-nos-en, esperant que els seus pares s’adonin de tan preuada pèrdua i el vinguin a recollir…
El que no farem és emportar-nos-el a casa, on, gairebé amb tota certesa, es morirà al cap d’unes hores, davant la tristor dels nostres fills i filles, i la nostra desolació per no haver-lo pogut cuidar. Nosaltres no estem preparats per capturar insectes, anar a buscar llavors, predigerir-les i ficar-les al bec d’aquests cadells insaciables. Així, amics, en aquest cas, el millor amic de la natura és el que, quan veu un petit cadell d’ocell, el deixa allà on el troba, per ajudar-lo, ara sí, a sobreviure.
No estic gaire d’acord. Si ens trobem una cria petita (com em va pasar a mi) primer la deixem per veure si la venen a recollir però si no, ho millor es trucar als guardias forestals per què el vinguin a recollir, mentrestant amb una palla li doneu unes gotetes d’aigua i algunes miguetes de pa, encara que això no canviarà gaire la situació però al menys el mantindra fins que arribin els guardias forestals.