Hom dona per fet que el fenomen intermitent d’irradiació creativa espontània tendeix a manifestar-se preferentment en individus que es troben immersos en dinàmiques laborals de caràcter sostingut en el temps, o sigui, ras i curt, que la inspiració t’ha d’agafar treballant.
Pel que sembla, els partits polítics tradicionals que s’autoanomenen sobiranistes, no deuen estar treballant gaire, perquè se’ls veu del tot mancats d’inspiració. N’estan tan eixuts, que en el paper en blanc que tenen davant des de l’1 d’octubre de 2017, tan sols han estat capaços d’escriure-hi una sola paraula, “Autonomisme”.
I desenganyem-nos, si és que algú encara no ho està. L’autonomia tan sols és un joc, és el joc de les cadires, d’unes cadires en què quan hom hi asseu el cul, s’agafa fort als braços per no deixar-la anar. És el que qui dia passa, any empeny. I nosaltres, els soferts votants, tal qual burros darrere una pastanaga farcida de buides promeses, els perpetuem en el seu seient, eleccions rere eleccions.
Això sí, de tant en tant, xisclem en més o menys lluïdes manifestacions. Una a l’any, com a mínim, que em recorda aquell famós anunci “Plàtan de Canàries, un al dia”. Manifestació per la independència, una a l’any. Però, de poc serveix alçar la veu als qui ens tenen per ximples dient disbarats, perquè entre ells pensen… “Brams d’ase no pugen al cel, i si hi pugen, no hi fan arrel”.
Tanmateix, tinc esperança. Vull creure que un cop vist el ja vist i tastat el que hi havia per tastar, ens adonarem del que passa realment, que és res, perquè res no passa, i reflexionarem plegats vers aquella senzilla, però poderosa frase, sovint atribuïda a Einstein, i que diu “Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix”.
Ara és el moment. Construïm quelcom que ens uneixi per fer el que volem fer democràticament. Des del respecte als drets humans i amb tolerància. Tenim temps fins a les pròximes eleccions. Sense precipitar-nos, però tossuts. Recuperem la il·lusió, l’empenta, la determinació. Rebel·lem-nos. Posem-nos Dempeus!
