Rita, la gallina feliç

Bon dia a tothom, em dic Rita i sóc una gallina molt afortunada. No visc en una gàbia minúscula i puc estendre les ales quan vull, i tampoc visc al terra d’una nau industrial rodejada de milers de gallines confinades, així que no em van haver de tallar el bec per a impedir que la follia de la desesperació i l’avorriment em portés a ferir greument les meves companyes. Molt millor així, el bec és un òrgan sensible essencial per investigar l’entorn, perseguir insectes i tastar el menjar. I valga’m déu si faig tot això! M’encanta córrer entre les plantes del jardí, fer emprenyar el gat de la família i escalfar-me al sol del migdia. Els meus amos són un model de responsabilitat… tot i que alguna cosa en el seu tracte m’indica que potser no soc ben bé de la “família”. A veure, que no em queixo, eh? Però esclar, al gat el van castrar pel seu benestar i a mi… bé, deixem-ho en que de mi esperen el seu ou diari. Un punyetero ou diari! De ben segur no saben el que significa perquè, si ho sabessin, no s’entendria que em fessin passar per això. Malaguanyada la meva raça, que durant generacions va ser modificada per a maximitzar la producció i esclar, ara és un no viure. A mi, el que m’agradaria és ser una gallina normal, d’aquelles que amb 10 o 12 ous l’any ja en tenien prou, i eren cobertes per un gall formós i criaven els seus pollets. I posats a demanar ―per què no?― també m’agradaria haver conegut la meva mare, i gaudir del plaer de la seva escalfor i els seus ensenyaments gallinacis. Però esclar, això ja no pot ser, ma mare deu viure en un d’aquells camps d’extermini, si és que encara hi viu, i a mi vinga a faltar-me el calci i vinga a sortir-me’n ous com una metralleta. Ho sé, no viuré massa temps, això et destrossa el cos, però el pitjor és no saber quan l’úter se’m desllorigarà del tot i se’m quedarà l’ou encallat i m’hauran de sacrificar després d’hores d’agonia. Massa ous. No sé, no em podrien medicar per evitar aquesta constant menstruació? Podrien, imagino, però aleshores no tindrien el seu ou diari, i potser aleshores, només potser, amb el gat en tindrien prou. I tot així, quins collons, em sento molt afortunada!