Cada vegada es parla més sobre la carn de laboratori o carn in vitro. Què és exactament? Es tracta d’un producte alimentari que s’obté mitjançant dues fases procedimentals: primer, una extracció de cèl·lules musculars procedents d’un animal viu (pot ser pollastre, porc o vedella) i després una reproducció i creixement artificial en un medi de cultiu que generalment té com a base cèl·lules mare de fetus bovins.
D’aquesta manera, evitant el sacrifici directe d’animals adults, les tecnologies més avançades ens poden facilitar una carn picada ben innovadora. Tot i que encara té un elevat cost econòmic i no es comercialitza a Europa, el passat mes de desembre ja es va començar a oferir a un restaurant de Singapur.
Pot semblar un invent enrevessat, però l’acompanya la consigna de ser una carn més sostenible i respectuosa amb el medi ambient i amb els animals. A més, si requereix d’una menor despesa de recursos que l’actual indústria càrnia, podria afavorir la seguretat alimentària i suposar una oportunitat per acabar amb la desnutrició que pateixen moltes persones al món. Llavors, aparentment, semblaria una carn que promet ser ètica i justa, i per tant valdria la pena promoure-la.
Tanmateix, com tota promesa, té els seus límits morals. Reptes que cal repensar si volem ser responsables del que mengem i de la nostra relació amb els altres animals i el planeta. I és que, en quin estat de confinament es troben els animals als quals s’extreuen les cèl·lules? Quina relació amb ells estem fomentant? Què comporta disposar de medis de cultius a base de cèl·lules fetals? No obre això la porta a reproduir artificialment cèl·lules humanes per al consum? On queda la sobirania alimentària si depenem tant de tecnologies summament complexes? Centralitzar i tecnificar la generació d’aliments no ens separarà més de la terra, dels ésseres vius i dels ritmes de la natura?
