Diuen que els catalans pequem d’escatològics, però s’acaben dient tantes coses de nosaltres, oi?
Ara bé, si hem de ser justos, a un poble que té tan arrelat a la seva cultura que els troncs defequen torrons i un dels índexs de popularitat és si del personatge en qüestió se n’ha versionat el corresponent caganer, no pot sinó acceptar que així se’ns adjectivi.
Val a dir també que, en l’àmbit de la política, tenim el cul pelat de veure cagadubtes i cagats de por que de tant de temps ja fan pudor.
Però centrem-nos en el títol de l’article. D’on prové aquesta expressió? Qui va ser el primer català a qui s’hi va enviar, o qui va ser el primer que hi va anar per decisió pròpia? Us ben asseguro que ho he cercat, però donant-me un temps raonable per trobar-ho no n’he estat capaç.
Sospito, això sí, i després de donar-li unes quantes voltes, que l’expressió va néixer de la mà del ferrocarril. Ja sé que abans del ferrocarril el mot via ja existia i que fins i tot un camí es pot equiparar a una via; però dubto que si en temps pretèrits es volia enviar a algú a cagar al camí, haguessin fet servir el nom de via. Sempre, clar, que la locució no provingui de l’època dels romans i que fos algun legionari qui enviés a un centurió a cagar a la Via Augusta.
El que sí que és clar i no admet cap mena de dubte és el seu significat. Inequívocament, és una manera col·loquial i vulgar d’engegar algú de mala manera, equivalent a «ves-te’n a pastar fang», «ves a fer punyetes» o, pujant algun graó, «ves a la merda».
Personalment, la dona me n’hi envia molt sovint. Això sí, més de forma sorneguera que no pas obscena. És una conseqüència lògica, derivada de la meva habilitat per exasperar a qui sigui que li toqui. Fins i tot ma filla em va regalar una tassa on en una banda es veu clarament la imatge dibuixada d’un senyor fent les seves deposicions al mig d’una via amb un diari a la mà. A l’altre, un text deixa clar que ha estat exhaurir-se-li la paciència el que l’ha fet escollir l’obsequi.
I permeteu-me una consideració: si mai hi envieu algú, sigui amb més o menys raó, us faig saber per experiència pròpia que l’estrès que genera estar fent una cosa tan íntima, sempre pendent de si acabarà passant el tren, no ajuda gens a poder fer sortir el que hom intenta treure.
I ara, crec que me’n fareu anar-hi tots. Com van les vacances? Ah, que ja les heu fet? Ostres, doncs, a gaudir de nou del treball, que diuen que honora.
