A l’agost tot sembla més fàcil. Menys horaris, menys “qui fa què”, més temps per, senzillament, estar. I llavors arriba el setembre, i de sobte aquella parella que a la platja s’entenia de meravella discuteix pel rentaplats, per qui porta els nens al col·le, per un missatge que no s’ha contestat a temps.
No és que s’hagi trencat res. És que l’estiu ens treu, sense adonar-nos-en, dels rols amb què funcionem la resta de l’any. I el setembre ens els torna tots de cop.
Des de la teràpia humanista integrativa no entenem això com una crisi, sinó com un retrobament amb l’estructura: amb les tasques, amb el repartiment, amb les necessitats que durant l’estiu potser no calia posar en paraules perquè hi havia més espai, més descans, més presència. Quan aquest espai s’estreny, el que no s’ha dit comença a sortir en forma de fricció.
La bona notícia és que aquesta fricció també és informació. No cal esperar a la propera escapada per recuperar una mica d’aquella proximitat de l’agost. De vegades n’hi ha prou amb una conversa curta, sense agenda de “arreglar” res: Què ens ha fet bé aquest estiu? Què ens agradaria endur-nos de tornada a la rutina, encara que sigui una petita part?
Sovint, quan una parella arriba a consulta pel “mal rotllo de setembre”, el que hi ha al darrere no és un problema nou, sinó un de vell que l’estiu havia deixat en pausa. La tensió per les tasques de casa, per exemple, poques vegades és només sobre qui renta els plats: sol amagar una necessitat de sentir-se vist, de no carregar sol amb tot, de rebre reconeixement per allò que es fa sense que ningú ho demani.
A l’estiu, amb menys pressió i més temps compartit, aquesta necessitat queda coberta d’una altra manera, sense que calgui dir-la. Al setembre, quan torna la pressa, torna també el buit que aquesta necessitat deixa quan no s’atén. Per això insisteixo tant, a consulta, en no quedar-se en la superfície de la discussió (“qui ha de fer què”) i preguntar-se què hi ha sota: Què necessito jo ara mateix que potser fa temps que no demano? I què necessita l’altra persona, que potser fa temps que no li pregunto? Posar això en paraules, encara que sigui de manera senzilla i sense buscar una solució immediata, sol treure molta pressió a la discussió pràctica, perquè deixa de tractar-se només de logística i torna a ser una conversa entre dues persones que es volen entendre.
El setembre no ha de ser el mes en què “tot torna a la normalitat” i la parella queda en últim lloc. Pot ser, també, el mes en què decidim quina part d’aquell estiu volem continuar cuidant.
