Moltes persones amb ansietat no comencen realment el dia quan es lleven. El comencen uns segons abans, en aquell instant silenciós en què es fan una pregunta gairebé automàtica: Com em sentiré avui?
I és aquí on, sovint, tot es comença a complicar…
Només obrir els ulls, fan una mena d’escàner emocional: s’escolten, s’observen… Analitzen el cos i la ment buscant senyals: un petit nus a l’estómac, una lleu opressió al pit, una mica d’inquietud, cansament o acceleració… I aleshores apareix la por. “Ja hi tornem a ser.” “Avui serà un mal dia.” “No podré controlar-ho.”
Sense adonar-se’n, entren en un cercle que es retroalimenta. La por activa més tensió, la tensió genera més símptomes, i aquests símptomes confirmen la por inicial, com una profecia que s’autocompleix. S’entra en un bucle pervers.
El problema no és només l’ansietat. El problema és la vigilància constant. Quan una persona viu pendent de comprovar si està bé o malament, acaba convertint qualsevol petita sensació en una amenaça. El focus d’atenció queda segrestat pels símptomes. I allò que podria haver estat una molèstia passatgera acaba ocupant tota la ment.
En aquestes situacions, la por a l’ansietat acostuma a ser més limitant que la mateixa ansietat. Es comença a tenir por de la por. No perquè hi hagi un perill real —que probablement no existeix—, sinó perquè s’ha après a associar determinades sensacions amb inseguretat, descontrol o patiment. I com més s’intenta controlar el que se sent, més present es fa el malestar.
Si això passa, potser cal començar a canviar una petita rutina mental.
En lloc de preguntar-se cada matí “com em sentiré avui?”, potser seria més saludable preguntar-se: “què vull fer avui, encara que em senti insegur?” O fins i tot substituir la pregunta per una afirmació més serena i confiada. La diferència sembla petita, però és profunda. En una pregunta, la persona queda atrapada observant-se. En l’altra, torna a connectar amb la vida.
No es tracta de negar les emocions ni de lluitar contra el cos. Es tracta de deixar d’atorgar als símptomes el paper principal de cada matí. I de mostrar més seguretat, més voluntat de conviure positivament amb emocions que, tot i ser molestes, són adaptatives i necessàries per a la nostra vida.
Quan tota l’atenció està posada en la por, la vida queda en segon terme. I precisament és tornant a la vida —als petits objectius, als vincles, a les rutines, als moments senzills o a les il·lusions— quan moltes vegades l’ansietat comença lentament a perdre força. Al cap i a la fi, el mateix poder mental que pot atrapar una persona en la por també pot acabar convertint-se en un aliat.
