Una de les estratègies dels estudis de Hollywood (Disney inclosa) per clonar èxits és produir preqüeles. En comptes d’estirar històries exitoses amb continuacions sense sentit, s’opta per explicar els inicis de les històries. Es tracta, en moltes ocasions, d’un terreny fèrtil per a la imaginació dels guionistes que se senten més lliures a l’hora de crear que quan estan partint d’un text previ, com en el cas que ara tenim entre mans, gaudit per milions d’infants de distintes generacions. Estem parlant, és clar, de Wonka, la cinta més deliciosa d’aquest Nadal que es basa, lleugerament però amb respecte, en el clàssic Charlie i la fàbrica de xocolata, de Roald Dahl.
Després de la gran adaptació d’auteur que va fer Tim Burton plena d’excentricitats, espirals i un desfasat Johnny Depp, tornar a la història de Dahl es feia complicat, sinó impossible. Per aquest motiu sorprèn que Wonka aparegui en el panorama nadalenc com un dels grans èxits de recaptació però també de cinefília. Es tracta d’una producció molt british que té estructura de musical (molt més que la seva predecessora) i que compta amb un inspirat Timothée Chalament que realitza una composició molt més mesurada com a jove xocolater que Depp. Les nombroses cançons, a càrrec de Neil Hannon, el líder de The Divine Comedy, tenen un punt nostàlgic que recorda antigues produccions com Annie, Oliver o Mary Poppins. No seria d’estranyar que aquesta producció passés properament als escenaris del West End.
Wonka ens explica l’arribada de l’estrafolari Willy Wonka a una imaginària ciutat (mix de Londres i París) per triomfar en el món de la xocolata. Un món mafiós amb el mercat controlat per uns pocs que exploten les reserves de xocolata, negant el seu plaer al poble. Wonka i els seus amics desclassats (i explotats per una roaldahloana llogatera a qui dona vida Olivia Colman) lluitaran contra el càrtel de la xocolata per fer realitats els seus somnis. Amb aquest soterrat argument antisistema, el film presenta una impressionant galeria de secundaris encapçalats per Hugh Grant com a Oompa Loompa venjatiu. Entre cançó i cançó el film ens trasllada màgicament a un món de xocolata i il·lusions amb un missatge dolç, salvat a l’últim moment de la carrincloneria per un impressionat relat plagat de llaminadures i estols de flamencs.
