Els orígens del pessebre es remunten al segle XVIII, però formalment caldria parlar del segle XIX. Anteriorment es coneixen diversos exemples de pessebres per tot Europa, especialment en esglésies, catedrals i monestirs, però no arriba a les cases fins el segle XVIII. A Catalunya, en aquest segle, estava en plenitud. La primera Fira de Santa Llúcia està documentada el 1786 i l’any que ve se celebrarà el 150 aniversari de la fundació de la primera associació de pessebristes del món a Barcelona.
Albert Dresaire i Jordi Montlló comparteixen l’afició per estudiar el pessebrisme, que desenvolupen des del col·lectiu El Bou i la Mula, que van crear el 1999 un grup d’amics que compartien la passió pel pessebre. “Pensem que és una llàstima que en algunes entitats es quedi limitat a construir diorames. És una tradició molt rica, amb molts aspectes que cal estudiar i difondre”, apunta Dresaire.
Però quin és l’estat del pessebrisme l’any 2011 a Catalunya, al Maresme? “Des del sector sempre es parla de crisi, però si mires els documents es porta parlant de crisi gairebé des dels inicis. En realitat, el pessebrisme no havia estat mai tan bé. Una altra cosa són els matisos”, explica Montlló, per al qual el pessebrisme té seguidors, propostes i més espai que mai en els mitjans. Opinió que comparteix Dresaire, el qual afegeix, però, que “una altra cosa és si ens preguntem per un cert model d’associacionisme pessebrista, ja que aleshores el meu optimisme s’hauria de matisar”.
Un art tant arrelat a la tradició pot portar a pensar que no evoluciona, però no és així. Montlló ho té clar: “El pessebre no ha parat d’evolucionar, més de pressa o més lentament però sempre en evolució. Fa 150 anys els pessebres s’il·luminaven amb llànties i actualment ja tenim leds. Els materials també han evolucionat”. I posa un exemple: “Malgrat que el missatge del pessebre és tan actual ara, com fa 20 segles, l’any passat l’associació de Castellar del Vallès va presentar una exposició amb el títol ‘Nous llenguatges del pessebre’, on es podien veure algunes d’aquestes noves maneres de parlar-ne”.
Per la seva banda, Dresaire, recomana visitar el pessebre de can Trinxeria d’Olot: “Un exemple típic de com eren els pessebres del XVIII: res a veure amb el concepte que en tenim ara! I de diorames no fa gaire més de 100 anys que se’n fan. Per tant, el pessebre s’ha anat renovant sempre, i hauríem de ser capaços de fer que aquesta renovació no s’aturi mai: la renovació és una de les condicions per al manteniment del pessebre com una tradició viva”, assegura.
Sobre si el pessebrisme ha estat mancat de suport institucional, els dos membres del col·lectiu El Bou i la Mula ho tenen clar. Per a Montlló, “el pessebrisme és un orfe institucional, malgrat les ajudes puntuals d’ajuntaments o parròquies a les associacions”. L’estudiós premianenc també reivindica el treball fet per El Bou i la Mula, com aconseguir que el pessebrisme entri a l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya. Alhora, apunta que el pessebrisme no existeix per a les universitats i fa una certa autocrítica de la manca d’autoestima d’una part del propi ‘món pessebrista’. Precisament, sobre aquest tema, Dresaire afegeix: “Malament de les tradicions que necessiten suport institucional: deu voler dir que ho són poc, de tradicionals! El cert és que, com a mínim a Mataró, no ens podem queixar: que d’uns anys cap aquí es demani als pessebristes que facin el pessebre a l’entrada de l’Ajuntament em sembla el millor suport que pot rebre el pessebrisme”.
Pel que fa a les possibilitats pedagògiques que té el món del pessebre i el seu entorn, Dresaire i Montlló coincideixen que són àmplies. “Hi ha experiències en aquest sentit, fetes per diverses escoles, que són extraordinàries. Fixa’t: pots fer el pessebre de l’escola i pots implicar-hi tota la comunitat educativa”, assegura Dresaire.
Com a obra artística, un pessebre pot ser estèticament innovador quan està instal·lat en un parxís –i aquest és un diorama que s’ha fet– o quan es busquen estètiques contemporànies o trencadores del que és tradicional. Hi ha, per tant, moltes maneres de fer pessebres i defensors i detractors dels nous llenguatges. Cap a on apunten, però, actualment, les noves tendències? Per a Montlló: “Com qualsevol expressió artística l’estancament és sinònim d’anacronisme. Qualsevol manifestació artística ha evolucionat en forma i continguts, per què el pessebre ha de seguir unes ‘normes acadèmiques’ que l’encotillin? És indispensable la coexistència de llenguatges, encara que els que practiquin els anomenats nous llenguatges pateixin el menyspreu dels acadèmics”, afirma Montlló.
Per la seva banda, Dresaire assegura que “qualsevol innovació que ens ajudi a valorar i a descobrir aquesta ‘interioritat’ del pessebre de ben segur que tindrà èxit”, alhora que també apunta que la innovació en el pessebre difícilment sorgirà de les entitats pessebristes, “la majoria de les quals estan ancorades en el mateix estil des de fa anys”.
PESSEBRES VIRTUALS I PESSEBRES ARTESANS. Sens dubte, també, un nou handicap del pessebrisme es troba en aquests temps de virtualitat en el qual les tradicionals felicitacions s’han substituït per correus electrònics. “El món digital no ha acabat amb les felicitacions. Potser s’envien menys felicitacions per correu tradicional, però encara se n’envien, i a més també ha permès que se’n puguin enviar per correu electrònic, enriquint aquesta tradició. Les noves tecnologies no es carreguen res que no es vulgui, han de servir per trobar més temps per relacionar-nos, el com dependrà de cadascú. Experiències de pessebre virtual es poden trobar a Castellar del Vallès “El pessebre a la xarxa”, que convida a fer el pessebre i penjar-ne la fotografia a Internet”, explica Montlló. Per la seva banda, Dresaire recorda com “fa uns anys que un company nostre, l’Enric Benavent, organitza una exposició virtual de pessebres, amb un èxit més que considerable: això és un exemple que les noves tecnologies no només no acabaran amb la tradició sinó que, ben utilitzades, poden ajudar a promoure-la”.
I si vivim en el temps del 2.0 i Internet, també, sortosament, en el de la consciència ecològica. Els membres del col·lectiu El Bou i la Mula coincideixen en el rigor de la legislació sobre aquest aspecte i el control d’origen dels productes (molsa, suro…). Posen com a exemple que en comprar-los a les fires ja s’està seguint la normativa. I també destaquen l’opció dels materials alternatius. “Els pessebristes que representen magnífics paisatges ho fan perquè coneixen i estimen la natura”, assevera Dresaire.
Un altre element indestriable del pessebrisme és la seva vessant artesana. Montlló i Dresaire coincideixen en la riquesa que tenim a Catalunya en aquest àmbit, que s’està perdent. “La llàstima és que la majoria dels artesans que perduren no compten ni amb cap mena de suport institucional ni de les entitats pessebristes, les quals normalment ignoren el seu treball”, afirma Dresaire. I segons Montlló, referint-se a l’àmbit artesà, “el pessebrisme és una tradició, però també és un art amb molts components artesanals. Tot el que és creació és artístic. Recrear un paisatge al menjador de casa o en una exposició és una obra d’art, que pot ser més maca o menys maca, però ja fa anys que en art la bellesa no és sinònim de bo. En la creació de figures hi ha els dos aspectes: l’artístic i l’artesanal. I a Catalunya hi ha una gran tradició d’escultors i figuraires però hi ha poca renovació i poca difusió, sobretot si ho comparem amb altres zones com Nàpols, Provença o Múrcia”.
NOMS DE REFERÈNCIA. Entitats i pessebristes fidels treballen tot l’any per deixar fetes les seves obres pel cicle nadalenc. Més enllà de l’afició, s’ha creat un pòsit amb grans noms que van vinculats sobretot a les figures. Per a Jordi Montlló, en aquest sentit, són destacables escultors de referència com Ramon Amadeu, Domènech Talarn, Lino Fèlix, la família Castells, Lluís Carratalà, Salvador Masdeu, Daniel José i els Muns. També considera l’olotí Josep Traité com l’escultor pessebrista viu més interessant. A Mataró, destaca Damià Campeny com l’escultor més important que ha fet figures de pessebre, tot i que com també apunta, la seva producció és molt minsa. “Hi ha una considerable producció de figures populars. També hi ha molts autors que es fan les figures per a ells, pels seus propis pessebres i no són gaire coneguts. Jo voldria destacar a Premià, l’obra de Joan Muñoz, que treballa a palillo i que durant molts anys va fer el pessebre i les figures del pessebre que des de fa 41 anys es planta a l’ermita de Sant Mateu”, afegeix.
Per la seva banda, Dresaire, apunta que per ell “és tan important aquell pessebrista que fa diorames perfectes com aquell que treballa per difondre la tradició”. I destaca, de Mataró, el Doctor Samsó i mossèn Pou, els quals, sent rectors de Santa Maria, van ser decisius per a la creació i el renaixement de l’Associació de Pessebristes, respectivament, així com també Jaume Oliveras i Joan Cusachs. “Des de la seva feina com a secretaris de l’Associació de Pessebristes de Mataró van treballar incansablement perquè molts mataronins i mataronines gaudissin fent el pessebre. Això sí que és ser un gran pessebrista!”, afirma referint-se a aquests dos activistes del pessebrisme local.
