La primavera ja ha començat. I parlem d’amor. D’amor i d’IA. Perquè l’amor sempre ha tingut intermediaris: cartes, trucades, casualitats, amistats en comú. El que canvia ara és que l’intermediari ja no és només un canal, sinó un agent: un sistema que et recomana, et respon, t’imita i, si t’hi acostumes massa, et dona una sensació de vincle sense fricció. I quan el vincle deixa de tenir fricció, sovint també deixa de tenir veritat.
Context
La intel·ligència artificial va néixer amb una promesa antiga: construir màquines “intel·ligents” capaces d’interactuar amb humans fins al punt que no distingim si parlem amb una persona o amb un artefacte, una intuïció que després es va associar al test de Turing. Però des del principi hi conviuen dues pulsions: la por —la frankenfòbia— i l’entusiasme, perquè el món de la IA ja és, de fet, el nostre món.
Quan ho portes al terreny afectiu, el debat es torna inflamable. Perquè l’amor no és només intercanvi d’informació: és risc, ambivalència, malentesos, temps perdut, silencis que pesen i paraules que curen. L’amor és, sobretot, intersubjectivitat: reconèixer l’altre com a algú que no controles.
I aquí la IA és temptadora: et pot oferir presència constant, validació immediata i una conversa que sempre torna. És el somni d’una intimitat sense rebuig. Però també és el camí directe a una pregunta perillosa: què passa quan ens acostumem a sentir-nos estimats per una cosa programada per fer-ho?
Les dades clau
La Unió Europea fa anys que intenta posar baranes ètiques a aquest univers. El 2018 va impulsar un marc per a una “IA fiable” amb enfocament humanocèntric, on la dignitat humana i l’autonomia hi tenen un paper central. Alhora, hem anat normalitzant una idea confusa d’“autonomia” aplicada a màquines —des de vehicles fins a sistemes d’armes— com si decidir i executar fos el mateix que ser un subjecte moral.
I quan aterres això a l’amor, la realitat ja no és ciència-ficció. Hi ha casos documentats de persones que han formalitzat vincles amb entitats no humanes, com aquell enginyer xinès que el 2017 es va casar amb una ginoide creada per ell mateix. No és rellevant per la seva raresa, sinó pel que revela: una part de la societat prefereix el vincle amb el que pot controlar abans que la incertesa de l’altre.
La qüestió de fons és aquesta: una relació amorosa implica elecció lliure. Si “l’altre” està programat per estimar-te, no tria: funciona. Per això té sentit distingir entre una autonomia funcional (fa coses “com si” fos autònom) i una autonomia real, ontològica i ètica.
Què està passant amb nosaltres
La IA no ens robarà l’amor perquè no pot “sentir” com sentim nosaltres. El risc és més vulgar i més probable: que ens canviï el llindar del que considerem acceptable en una relació. Si t’acostumes a un vincle que no et discuteix, no et contradiu i no et frustra, l’amor humà pot començar a semblar… massa humà.
Una màquina pot simular emocions i sostenir converses, però no entén; pot transmetre informació, però no comunica en el sentit profund del diàleg que ens construeix com a persones. I si deleguem el vincle en un simulacre, el que s’aprima no és el gadget: és la nostra capacitat de reconèixer l’altre com a interlocutor real.
Potser l’amor en temps de la IA no s’acaba. Però es reconfigura. I el perill no és que un robot ens substitueixi: és que nosaltres acabem preferint una versió de l’amor sense alteritat, sense risc i sense diàleg real. Perquè el vincle subjectiu —aquest que no es programa, que no es compra i que no es garanteix— és el que ens fa humans.
