Hi ha tragèdies que, comparades amb la vida real, semblen gairebé una comèdia. D’aquesta premissa parteix Hamlet, l’espectacle que uneix a l’escenari Peyu i Albert Pla en una obra que pren el nom de la cèlebre tragèdia de Shakespeare, però que s’allunya de l’original per construir un univers propi. Dos desconeguts comparteixen habitació en un hospital, un espai on les diferències socials s’esvaeixen i la vulnerabilitat humana queda al descobert. Amb humor irreverent, situacions absurdes i diàlegs provocadors, tots dos artistes exploren les contradiccions de les persones i la fina línia entre la comèdia i el drama.
L’espectacle es pot veure al Teatre Monumental de Mataró el dissabte 7 de novembre (20 h). Parlem amb Peyu i l’Albert Pla sobre l’origen de la proposta, la provocació i una realitat que, segons Pla, té més girs argumentals que qualsevol obra de ficció. Les entrades es poden comprar a www.entrades.culturamataro.cat.
Hamlet és una de les tragèdies més famoses de la literatura. Per què heu optat per aquest nom a l’obra? Quina relació hi ha?
PEYU: Aviam. Realment va ser una estratègia de marqueting. Ens imaginavem el titular i ens agradava: Peyu i Albert Pla presenten Hamlet. Després és una comèdia on s’hi tens ganes de veure-hi referències a Shakespeare els hi pots veure I sinó, no. I no passa res.
ALBERT: No ho sé. Hamlet és un tio que es passa tota l’obra pensant si ha de fer una cosa o no, i al final es mor tothom. A mi em sembla una manera bastant estúpida de viure. Però també és veritat que si no penses gaire, al final també et mors. O sigui que no sé què és millor.
«Comparat amb la vida real, Hamlet és una comèdia», s’afirma a la sinopsi. Què ens diu aquesta frase sobre la manera com entenem la realitat i les seves tragèdies?
PEYU: Bàsicament que les històries que descobrim a vegades al nostre voltant semblen una exageració o trames i conflictes molt més complexos que els que apareixen en obres de ficció. El que passa sobre l’escenari de Hamlet és una exageració de molts comportaments que tenim com a éssers humans: enveja, avarícia… Però estic segur que en algun racó del món ha passat alguna cosa semblant.
ALBERT: Que Shakespeare es va quedar curt. A Hamlet es moren quatre o cinc persones i tothom diu que és una tragèdia. Jo crec que la vida real està molt més ben escrita que Hamlet. El problema és que té massa personatges i que el final sempre és el mateix.
On es troba la frontera entre provocar i fer reflexionar?
PEYU: Per mi sempre han d’anar lligades. Crec que l’entreteniment sense aquest afany de provocació queda una mica buit a vegades. A mi m’agrada que la gent que ve al teatre a part de passar una bona estona surti una mica diferent de com hi ha entrat.
ALBERT: No sabia que hi havia una frontera. Si n’hi ha una, segur que hi ha policies. Jo no vull provocar ningú. A mi m’agrada dir coses. Després hi ha gent que s’enfada, gent que riu i gent que pensa. A vegades és la mateixa persona. I a vegades la gent s’enfada perquè ha entès perfectament el que has dit. Això és el que fa més ràbia.
ALBERT PLA: «Als hospitals tothom està igual. Pots ser milionari, famós, pobre o president del govern, que quan et diuen que t’abaixis els pantalons, te’ls abaixes»
Són dos desconeguts obligats a compartir una habitació d’hospital: per què aquest escenari?
PEYU: Volíem posar un punt de partida on un no pogués escapar de l’altre. Podia haver sigut una illa deserta, una cel•la d’una presó i al final va acabar sent una habitació d’hospital. També perquè és una situació que poc o molt coneixem tots. I a mi sempre m’ha cridat l’atenció aquest moment de la vida on estàs més vulnerable i que l’has de compartir amb una persona al costat amb qui potser sou diametralment oposats. Un senyor que no coneixes absolutament de res i que potser és un autèntic idiota veurà com pixes dins una cunya per exemple. És curiós.
ALBERT: Als hospitals tothom està igual. Pots ser milionari, famós, pobre o president del govern, que quan et diuen que t’abaixis els pantalons, te’ls abaixes. A mi això em sembla molt democràtic.
Què aporta la trobada entre Albert Pla i Peyu a l’escenari? Què teniu en comú i quins contrastos hi ha entre les vostres personalitats artístiques que fan funcionar la proposta?
PEYU: Jo crec que ens uneix una gran passió per crear coses. Després, el que funciona a l’escenari és el contrast dels personatges que hem creat i sobretot, el gust de treballar amb algú amb qui et portes bé i que el veus gaudir de la seva feina.
ALBERT: El Peyu és una persona molt treballadora, molt responsable, molt professional. Jo no. Ell prepara les coses, les pensa, les assaja. Jo també, però procuro que no es noti. El Peyu vol que les coses surtin bé. Jo també, però no em preocupa tant que surtin malament. Crec que ens entenem perquè tots dos tenim una certa desconfiança cap a les persones normals. Encara que ell ho dissimula molt millor que jo. I a més, el Peyu és molt bona persona. Això és una cosa que jo li retrec sovint.
PEYU: «L’entreteniment sense aquest afany de provocació queda una mica buit a vegades»
Qui pot connectar més amb aquesta obra? Pot sorprendre els espectadors que coneixen en Peyu i l’Albert Pla per altres facetes?
PEYU: Jo per una qüestió purament egoista i comercial sempre dic que és una obra absolutament per a tots els públics perquè bàsicament el que volem és vendre entrades. I sorprendre es pot sorprendre algú, evidentment. Però si en aquest punt algú encara no ha descobert que l’Albert Pla és un gran actor, bé… aquest si ve se sorprendrà, clar.
ALBERT: Jo crec que agradarà especialment a la gent que hagi estat alguna vegada en un hospital. I a la gent que no hi hagi estat, també, perquè tard o d’hora hi acabarà anant. És una obra per a malalts, per a sans, per a gent que té por de morir-se i per a gent que té por de viure. El públic del Peyu potser descobrirà que jo no soc tan mala persona com sembla. I el meu públic potser descobrirà que el Peyu no és tan bona persona com sembla. Això estaria molt bé. Sobretot per al Peyu.
