L’any 1917, quan Europa ja havia consolidat les grans xarxes de tramvies elèctrics, al Maresme es projectava una infraestructura que hauria pogut canviar per sempre la història de la comarca: un tren elèctric entre Premià de Mar i Cabrils, passant per Premià de Dalt, la Cisa i Vilassar de Dalt. Era una proposta moderna, solvent i perfectament executable. Però mai no es va construir.
Per entendre aquell projecte cal remuntar-se a 1848, amb la inauguració de la línia Barcelona-Mataró. L’arribada del tren va transformar completament la façana marítima impulsant la indústria tèxtil, facilitant el comerç i convertint moltes poblacions costaneres en centres d’estiueig de la burgesia barcelonina.
Però aquell progrés tenia una frontera clara: l’interior. Pobles com Cabrils, Premià de Dalt o Vilassar de Dalt continuaven depenent de camins veïnals i rieres, amb comunicacions lentes i sovint difícils. Mentre la costa avançava cap a la modernitat, l’interior quedava desconnectat.
En aquest context apareix la figura d’Emili Carles-Tolrà i Amat, industrial, financer i destacat catalanista nascut a Cabrils el 1864. Home culte, influent i profundament arrelat al territori, va concebre una solució avançada al seu temps: un tramvia elèctric que vertebrés l’interior del Baix Maresme i impulsés la indústria, l’agricultura i l’estiueig.
El traçat
El projecte preveia tres grans estacions: la inicial, situada a la riera de Premià; la de Can Rafart a Vilassar de Dalt, i la terminal de Cabrils, al final del recorregut, on també s’haurien ubicat les cotxeres i els tallers. A més, comptava amb tres baixadors intermedis (a Premià de Dalt, a la Cisa i a prop de Can Maians, a Vilassar de Dalt), tots situats a tocar de les fàbriques tèxtils. El traçat incloïa igualment un túnel de 400 metres sota el turó de Sant Sebastià per arribar fins a Cabrils.
El subministrament elèctric havia d’anar a càrrec de la companyia Riegos y Fuerza del Ebro, mentre que els vehicles serien fabricats per Carde y Escoriaza, empresa pionera del sector establerta a Saragossa. El pressupost total superava el milió tres-centes mil pessetes, una inversió que avui equivaldria aproximadament a entre 2,5 i 3 milions d’euros.
La greu crisi financera desencadenada per la Primera Guerra Mundial, que va sacsejar el sistema bancari català i acabà provocant la fallida del Banc de Barcelona —on Emili Carles-Tolrà tenia invertida una part molt important de la seva fortuna—, la pandèmia de grip de 1918 i l’emergència de l’autobús com a alternativa més flexible i econòmica van acabar condemnant el projecte abans de néixer.
Aquell tren no va arribar mai a circular. Però la seva existència sobre plànol ens recorda una idea sorprenentment moderna: fa més de cent anys, ja hi havia qui imaginava un Maresme interior més connectat, cohesionat i ben articulat. Potser, si aquell tren hagués arribat a existir, avui el nostre territori seria ben diferent.
