El sis de gener del 2026, mentre tothom obria els regals de Reis, la vilassarenca Mariona Robert obria un perfil a Instagram per explicar el seu procés de recuperació del càncer de mama. És @not.your.pink i ja acumula més de 20.000 seguidors en aquesta xarxa social. Amb un estil personal, marcat per l’optimisme, la sinceritat i la proximitat, la Mariona ha acostat a les pantalles el seu procés. És el mateix estil amb què respon aquesta entrevista a Tribuna Maresme, un any després del diagnòstic, quan mira enrere amb motiu del Dia Internacional del Càncer de Mama, aquest 19 d’octubre. Tot plegat, amb la mirada, ara sí, posada en el futur.
Vas rebre el diagnòstic farà un any. Com ha canviat tot des d’aleshores?
Uf… Comencem forts! Últimament penso molt en això, en com fa un any no tenia ni idea de tot el que estava per venir, en la innocència de la ignorància, la felicitat de saber-se (o creure’s) sana i invencible.
Des de llavors he passat per 4 biòpsies, moltes injeccions per poder congelar òvuls mentre intentava processar que tenia càncer i que, si sobrevivia, potser em quedava estèril, 12 sessions de quimioteràpia, immunoteràpia, 3 cirurgies, 15 sessions de radioteràpia… M’he quedat calba i he vist com em tornava a créixer els cabells, he sumat cicatrius al meu cos que ja no reconec com a meu, he perdut un tros de pit, 5 ganglis, la possibilitat de ser mare de manera “natural”, persones que considerava amigues però no m’han sabut acompanyar… Però també he après a estimar aquest cos que ara mateix no reconec, però al que abraço i dono les gràcies per haver aguantat tot el que ha aguantat i mantenir-nos amb vida. També m’he adonat de la incondicionalitat amb la qual m’estimen i em cuiden les meves amigues (i jo a elles!!!), he decidit canviar el rumb de la meva vida professional (i una mica de la meva vida en general)… no ho sé, realment és que no sé per on començar, crec que la meva vida ha canviat més en l’últim any que en els 25 anteriors! Per un moment pensava que moria, i ara ja no, però ara visc sabent que és un regal amb data de caducitat. No en to dramàtic catastrofista, sinó sent conscient de la importància d’estar present i aprofitar cada moment.
Per què creus que va ser important insistir?
Bàsicament perquè si no estaria morta. El triple negatiu és un càncer de mama molt agressiu, si no hagués insistit i m’hagués cregut que era benigne, que simplement estava paranoica i que el “bony” no havia crescut, sinó que se m’havia inflat de tant tocar-m’ho… si m’hagués cregut això ara no podríem estar fent aquesta entrevista perquè ni tan sols seguiria amb vida, o sí, però t’explicaria com em van trobar el càncer en un estadi més avançat amb metàstasi a altres òrgans, i estaríem parlant d’un càncer terminal.
“Als 25 anys estàs en ple creixement professional i social; vaig haver d’estimular ovaris a la velocitat de la llum mentre processava que tenia càncer.”
Què és el que més et va costar assumir quan et van dir “tens càncer de mama”?
Entendre que de sobte la teva vida para, però el món no deixa de donar voltes. La teva vida social, professional, acadèmica, amorosa, sexual (encara que ningú li doni importància), tot para per tu, pel teu entorn queda en segon pla i òbviament també els afecta moltíssim i és molt dur. Però per tu para de cop… Em va costar i ara com ara encara em costa molt sentir que tothom ha avançat amb les seves vides i jo porto “un any de retard”.
Com ha condicionat la teva edat la manera com has viscut el càncer?
Crec que si et diagnostiquen un càncer amb 50 o 60 anys tens ja molta vida feta. Entén-me, no dic que tingui menys importància, però als 25 anys estàs en un moment de creixement en tots els aspectes que t’acabo de mencionar. Pel que fa a prospecció laboral, en l’àmbit de vida social i conèixer gent, des del punt de vista afectiu, etc. I això a mi m’ha pesat molt, potser també perquè soc una persona molt autoexigent i dura amb mi mateixa. I després també està el tema de la fertilitat. El càncer de mama històricament ha afectat dones més grans, i el tractament, com moltes altres quimioteràpies, tenen un risc bastant elevat d’afectar negativament a la teva fertilitat i abans de començar amb la químio vaig haver d’estimular els meus ovaris a la velocitat de la llum amb injeccions diàries i sotmetre’m a una cirurgia d’extracció d’òvuls per poder tenir l’oportunitat de ser mare el dia de demà. I el tema està en el fet que tot això ho vaig haver de fer mentre encara m’estava fent a la idea que tenia càncer!
Expliques que l’entorn ha sigut clau per poder ser forta. Per què?
Jo crec que el meu entorn té exactament el mateix mèrit que el meu equip oncològic que jo estigui viva ara mateix. En primer lloc, perquè quan creus que no pots més, si tens a les persones correctes al teu voltant, fas un últim esforç titànic per elles, i, en segon lloc, perquè qualsevol esforç titànic que hagis de fer, és menys dur si és compartit. I és cert que ningú podrà fer la químio per tu, ni entrar a quiròfan per tu, ni sentir els efectes secundaris per tu… però el simple fet que estiguin allà… et recorda per què estàs lluitant i per què rendir-se no és una opció.
Quan deixes de ser “la Mariona amb càncer” i tornes a sentir que ets simplement tu?
Aquesta resposta crec que no te la puc donar perquè no ha arribat aquest moment. Pensa que fa relativament poc que a mi em van dir que estava en remissió, que no vol dir que no tinguis càncer, vol dir que ara mateix no hi ha cèl·lules canceroses detectables al teu cos, però ningú s’atreveix a dir-te “ja no tens càncer”… estic refent la meva vida, però no ho sento com a “tornar” a ser jo, perquè no crec que pugui tornar mai a aquella Mariona, m’estic refent i estic abandonant la idea de la Mariona amb càncer, però això no m’apropa a la Mariona d’abans del càncer, és una altra versió que encara està en procés i que encara estic aprenent a abraçar, però m’agrada!
“Crec que la meva vida ha canviat més en l’últim any que en els 25 anteriors; ara visc sabent que la vida és un regal amb data de caducitat”
Reps la notícia al febrer, però t’obres el compte d’IG al gener següent. Tenies clar que te’l volies obrir des d’un inici, per què creus que és important parlar sobre el càncer? Per què aquest nom d’usuari?
Realment al febrer em vaig trobar el tumor (que en aquell moment només era un “bultet”), però el diagnòstic no el vaig rebre fins a l’octubre, i em vaig obrir el compte al gener després d’un ingrés d’una setmana en què ho vaig passar molt, molt malament i per primer cop vaig visualitzar la possibilitat que potser no me’n sortiria. De fet, en el primer vídeo, els clips del final quan parlo a la càmera són des del llit de l’hospital durant aquell ingrés la nit de Reis. I en alguns moments agafava el mòbil i veia a influencers, o als meus amics i gent que seguia, celebrant Nadal i fent vida “normal” i feliç… i vaig pensar que potser hi havia altres persones com jo que tampoc s’estaven sentint reflectides amb aquell contingut, i que potser se sentirien abraçades i menys soles si jo compartia el que m’estava passant. També perquè la gent valorés una mica més tot allò que vivien i que donaven per suposat, com si no fos un privilegi estar sa.
Et prometo que el 6 de gener el meu Instagram eren persones publicant el que els havien portat els Reis, i jo estava pendent d’una transfusió de sang, m’havien dit que m’havien de cancel·lar la immunoteràpia i no em podien fer el cicle de químio que em tocava perquè estava molt dèbil… no sé, volia que com a mínim la gent fos conscient que la meva realitat també existia, i que sapiguessin com n’eren d’afortunats per estar-ne vivint una altra completament diferent.
De tot se’n treu alguna cosa positiva?
No sabria dir-te si de tot se’n treu alguna cosa positiva, el que tinc clar és que jo, personalment, d’aquesta experiència (per dir-ho suau i no dir “d’aquesta m*rda” o “del que ha sigut probablement el trauma més gran de la meva vida fins avui”) n’he tret molts aprenentatges. No em malinterpretis, no vull romantitzar el càncer com la malaltia que si sobrevius et converteix en una persona super bona i sàvia, però sí que és cert que he après a relativitzar, a enfadar-me menys i a replantejar l’ordre de prioritats de la meva vida. De debò que res és tan important com estar en pau amb un mateix. Jo abans vivia molt en pilot automàtic (com tots avui en dia, la societat funciona així), fins al coll de feina, plans i compromisos que molts cops ni em parava a pensar què m’estaven aportant o si em venia de gust realment. Ara que he pres consciència que el nostre temps en vida a la Terra no és infinit (sí, tots ho sabem, però sembla que ens n’oblidem!), el valoro molt més i selecciono amb més cura a on, qui o què el dedico, i penso que això sí que és positiu.
I si penso en coses positives que he tret de tot això he de destacar la manera com s’ha intensificat i reforçat la relació amb el meu germà Santi, que l’estimo moltíssim, i el meu gat el Mochi perquè la realitat és que si el càncer no hagués parat la meva vida, m’hauria estat impossible adoptar a un cadell amb deu dies de vida al que li havia de donar al biberó cada 3 h, i que s’ha convertit en el meu fill i fidel company de vida, que gairebé sento com una part annexa de la meva persona. Jo dic que m’han tret un tros de pit per fer-li lloc a ell, perquè m’ha fet créixer el cor d’una manera que no sé expressar amb paraules.
En el Dia Mundial del Càncer de Mama, què t’agradaria que la gent recordés de la teva història? Un últim missatge.
Que és important invertir en investigació i recerca, però també en actualitzar els protocols de detecció i prevenció. De poc serveix trobar tractaments que augmentin l’esperança de vida de les pacients amb càncer de mama i invertir i conscienciar de la importància de la detecció precoç, si després els protocols no et permeten ni fer-te una mamografia encara que tinguis un bony creixent el pit, pel simple fet de tenir “només” 25 anys. (Entén-me, clar que serveix i salva moltes vides! Però la meva no).
