A la reflexió que es proposa fer el CoNCA, Consell de la Cultura i les Arts, sobre la possibilitat que obres escrites en castellà, per autors residents al Principat, puguin optar als Premis Nacionals de Cultura de Catalunya, li cal i li caldrà un gran mirament que consideri la memòria històrica del pensament en relació a la producció literària catalana, la coherència quant al modificador nacional que ostenten els premis i també la realitat basada en l’opinió d’aquells que, aplegats o no en associacions d’escriptors, s’han mantingut fidels a la llengua catalana, l’idioma nacional.
Què en dirien de la possibilitat anunciada pel CoNCA, polítics com J. Pallach, Coll i Alentorn o Heribert Barrera? Què en pensarien intel·lectuals com Joan Triadú, J. M. Ainaud de Lasarte i Josep Benet? I del ram dels escriptors, quina seria l’opinió sobre aquest fet de Joan Sales, M. Martí Pol o Emili Teixidor? Lingüistes d’alta volada tindrien quelcom a dir-hi, també: F. De B. Moll, Joan Solà i R. Aramon. I del món empresarial, quina seria la reacció entre els fundadors d’Òmnium Cultural: J. B. Cendrós, J. Vallvé, L. Carulla i P. Riera, que tant van maldar per la llengua i la cultura sense equívoc possible.
Totes les personalitats esmentades han traspassat. Han deixat, però, un testimoni un pensament que s’haurà de tenir molt present. La relació feta, no és que sigui incompleta, que ho és per necessitat, sinó que ha estat condicionada per la coneixença o col·laboració personals que vaig tenir en diversos projectes amb aquestes persones que per a mi han estat un referent.
La nació és la llengua, la llengua és la meva pàtria, han deixat dit molts escriptors (C. Cardó, J. Fuster…). Si un premi literari té caràcter nacional la primera condició que ha de tenir és la concordança entre llengua i literatura. Es tracta de qualitat, s’ha de premiar l’obra de més qualitat sense distinció, s’ha dit. Ens sembla, doncs, que no hi ha reconeixement possible en el marc d’uns premis nacionals de literatura catalana, si no s’expressen en l’element que substantiva la nació, si no està escrita en la llengua pròpia.
Per acabar exposaré encara algun altre pensament, sempre amb l’esperit d’ajudar a la reflexió. Els escriptors en castellà a Catalunya, van triar ells mateixos la llengua de la seva obra. Ningú no els va obligar a aquesta tria. La majoria d’escriptor catalans, van ser formats en castellà a les escoles i hagueren de fer un aprenentatge no fàcil per escriure en català –gramàtica, morfologia lèxic, estil, etc.– o bé aprendre’l per escriure-hi.
El reconeixement que tenen els escriptors en castellà a Catalunya per part del govern espanyol es troba molt lluny de la consideració que atorguen les nostres institucions als escriptors nostrats quan han merescut un premi a casa nostra o han publicat una obra de valor objectivament reconegut.
A l’hora d’atorgar una consideració nacional es pot posar tota la producció literària en un mateix calaix?
