“On has deixat la bici?”, em diu un excol·lega en veure’m passar amb la Brompton pel port del Masnou camí de Barcelona. “I tu, que vas a peu?”, li responc amb mala bava. És clar, per algú que entrena en bici de carretera dos o tres cops per setmana i que fa Quebrantahuesos, un paio que pedala amb una bici plegable és poc menys que un indigent del pedal. Ja no diguem els que passegen amb la família el diumenge al matí amb una bici del Decathlon o els ‘iaio-bicis’ que surten amb la colla a esmorzar amb les seves belles bicis d’acer. Els de les bicis de carboni i diverses marxes a les cames de les de classificacions, temps i copes de llautó es consideren els autèntics ciclistes, els hereus del paradís. La resta no són res, simples passejants invisibles, noses.
El que no pensen és que la Federació utilitza els diners que paguen per una llicència quasi inútil i caríssima per pagar les curses dels que sí que competeixen de veres. Així, les famoses marxes de diplomes penjats en marcs d’Ikea de 50 cèntims són, en realitat, curses il·legals a carretera oberta, plenes de perills i sense cap mena d’inversió, gestió, ni control eficaç per part de la Federació a la qual mantenen. Això és el que considera ciocloturisme els estaments esportius i la premsa del ram.
I la resta d’usuaris de la bici, què són? No és tan o més cicloturisme una ruta de 30 km amb aturades per descobrir l’entorn paisatgístic i patrimonial? Cada vegada hi ha més gent que fa aquesta pràctica. I un viatge d’estiu llarg i calm, què és?
La denominació no fa l’esportista, però ajuda. A França, on fins i tot hi ha una federació de cicloturisme, tot plegat està ben etiquetat: cicloesportiu per a les marxes amb temps i tal (i cada cop n’hi ha més que no publiquen classificacions), i ciclo-randonneur per als que busquen exclusivament el plaer de conèixer el país i gaudir del paisatge a pedals. Tothom conviu i a cadascú el que és seu, diners de les llicències inclosos.
Aquí això no passa. El que no s’entrena, sinó que passeja o volta, no és considerat ni ciclista. I sovint s’aplica el concepte randonneur al ciclisme d’ultra fons. Quin caos. Ni tant sols els famosos congressos de cicloturisme han admès mai obrir el debat entorn al concepte que, en teoria, ells mateixos promouen. Per què? Quin interès hi ha a mantenir aquesta confusió? Què es pretén, fer fora de la pràctica ciclista a tothom qui faci menys de 5.000 km l’any?
El nombre d’usuaris de la bicicleta no para de créixer. L’ús com a mitjà de transport urbà i el lleure dominical amb amics o família en són els segments responsables. La indústria i l’administració ho estan veient hi posen atenció. La Federació i molts dels practicants de ciclisme esportiu no ho admeten. Allà ells, el cicloturisme tranquil, randonneur (‘excursionista’, vol dir la paraula francesa) els acabarà devorant, encara que no tingui nom propi ni entitat que l’aculli.
