Si ni en els pitjors moments de repressió a la nostra llengua van aconseguir eradicar-la, va ser perquè a cada racó on traspuava un mot, l’abnegació del poble el recollia i el bressolava en la seva intimitat. Es pot prohibir allò que hom pot fer o mostrar en públic, però no pas allò que hom fa en el seu àmbit més personal. Si els règims autoritaris i dictatorials no pogueren amb ella, pensar que dins d’una democràcia ho poden arribar a aconseguir sols hi cap dins de ments eixelebrades. Tant se val si qui ho pretén dur a terme és un monarca, un dictador o un ministre. El català és la llengua d’un poble que no està disposat a renunciar a la seva identitat, i per tant, res ni ningú no podrà fer-lo desaparèixer.
Però, amb el seu ús intimista no n’hi hagués hagut prou per arribar a la situació de la qual actualment gaudim. Per a ser on som ara, ha calgut lluitar de valent. No hi ha espai ni temps suficient per a reconèixer la tanta feina feta des de la significació de molts i des de l’anonimat d’encara molts més. Com encertadament ens recordava fa pocs dies en la cloenda d’un acte de l’ARC la seva presidenta, Montse Medalla, molts dels qui ens vam veure obligats a estudiar en castellà, poguérem aprendre català gràcies als insignes editors de publicacions com el ‘Patufet’ o el ‘Cavall Fort’, però també gràcies a l’interès dels nostres pares a facilitar-nos-en l’accés. Després, el col·lectiu de mestres del qual ella en formà part, va fer possible allò que semblava tan difícil. Primer començaren fent mans i mànigues per ensenyar el català amb més voluntat que coneixement i després s’esforçaren, esperonats per la recent reinstaurada Generalitat, a adquirir el nivell necessari a fi de normalitzar-lo. Els mitjans de comunicació ajudaven enormement a empènyer el carro; qui, dels que hi érem, no recorda el naixement de l’Avui o l’emissió del primer capítol de Dallas per TV3?
Després de tanta gent que s’hi ha deixat la pell, no defallirem pas ara que estem traçant l’últim tram del camí cap a la nostra llibertat. Ara, amb totes les nostres forces i com sempre hem fet, defensarem més que mai l’escola en català.
