A ningú li és aliè que el cinema de ciència ficció (també la literatura) esdevé sovint un gènere que permet parlar de manera metafòrica de temes i inquietuds humanes disfressades de tecnologia i efectes especials (no sempre). Aquest és el cas de la recerca humana a 2001, una odisea del espacio i l’existencialisme de Solaris o Stalker, de Tarkovski. O, per posar un exemple més recent, Gravity, d’Alfonso Cuarón, on assistíem a la superació al límit del dol d’una astronauta per la mort de la seva filla. Actualment tenim en cartellera Ad Astra, una nova cinta de ciència ficció que explora aquesta línia més mística de parlar dels problemes interpersonals a l’espai.
James Gray, el seu director, és el responsable de diferents pel·lícules que sota l’etiqueta de de “grans aventures”, com l’emigració (El sueño de Ellis); exploradors americans (Z, la Ciudad perdida); o cintes més intimistes com Two Lovers, sempre està parlant de l’esperit humà. Dues idees principals circulen a través d’Ad Astra: la humanitat buscant vida extraterrestre com recurs per salvar La Terra i un fill cercant el seu pare perdut en els confins de l’univers conegut. Dues idees que vindrien a resumir-se en una única conclusió: dediquem-nos a nosaltres mateixos (el jo, a nivell personal, i La Terra a nivell universal), perquè és l’únic que realment coneixem, l’únic que sabem que existeix. Brad Pitt (molt millor que al més recent Tarantino) busca el seu pare, un rebel astronauta obsessionat en buscar vida a altres galàxies que s’ha amotinat i posa em perill la mateixa terra. Aquest argument, lleugerament transformat, recorda poderosament a la novel·la de Joseph Conrad El cor de les tenebres, que Francis Ford Coppola va convertir en la brutal Apocalypse Now: un cabdill amotinat que caldrà eliminar per restablir l’equilibri. La complexitat rau en què aquí hi ha una relació de parentesc que dificulta l’operació interplanetària. Aquesta petita modificació argumental permet Gray reflexionar sobre la família i el compromís (o la seva absència justificada per milers d’anys llum de separació).
