Com la rutina d’aquell malalt que en llevar-se el primer que fa és prendre la medecina, cada començament d’any tinc el malson que algú em fa combregar amb rodes de molí. I quan em desperto amarat de suor per la lluita d’haver intentat mantenir els llavis ben prets sense aconseguir-ho i em llevo amb la gola, el pit i la boca de l’estómac adolorits per allò que m’acabo d’empassar, em sembla haver sentit una veu dient-me: “Beneïts els beneits perquè ells ens faran rics”.
Perquè s’ha de ser beneit per acceptar les pujades de tot el reguitzell de serveis, que any rere any, ens apliquen per Reial Decret tant si plou com si fa sol. Tant se val si nedem en l’abundància del benestar econòmic o estem enfonsats en la més negra foscor d’una profunda crisi; de si els sous van a l’alça, es mantenen o es retallen; de si el que puja és l’índex d’ocupació o el d’aturats. Tant se val, perquè igual que el concert amb polques i valsos de la família Strauss o els salts d’esquí, els increments de preu són inherents al canvi d’exercici.
De tots aquests serveis que veiem com s’enlairen, el de la llum ja és quelcom que ratlla l’indecent. La nostra tarifa domèstica és un 11,24% més cara que la mitja ponderada dels 27 estats de la UE. Al mateix nivell o per sobre nostre —deixant de banda Itàlia, amb qui massa sovint ens emmirallem pel dolent i Xipre, una illa sense recursos hidrogràfics— hi tenim Àustria, Suïssa, Noruega, Bèlgica, Alemanya i Dinamarca; països que se’m fan llunyans a l’hora de comparar-nos pel que fa al poder adquisitiu i a la qualitat dels serveis. Paguem tarifa de rics mentre cobrem sous de pobres.
Però el pitjor no és el greuge que patim com a consumidors finals suportant tal o qual tarifa domèstica, sinó el poc competitius que ens fa la tarifa industrial. Si la comparació la fem prenent com a referència el consum d’un centre productiu amb cara i ulls, trobarem no tan sols que el cost d’electricitat aquí és un 18,03% superior a la mitjana dels 27, sinó que a més en aquest punt tots els països rics estan per sota nostre.
Queda clar doncs que, sent com som uns beneits —i que ningú se m’ofengui—, amb les decisions dels polítics que hem escollit perquè ens governin com a poble, seguirem perpetuant-nos allà on ens toca dins l’Europa de dues velocitats; però tot i arruïnats, desnonats o passant fam, no patiu, que els que de veritat manen sense ser polítics, seguiran lloant: “Beneïts els beneits perquè ells ens faran rics”.
