En veure Call me by your name un té la sensació que tant el director Luca Guadagnino com el guionista veterà James Ivory han creat una realitat alternativa. Costa d’imaginar que en la Itàlia provinciana i jueva, la mateixa d’El jardí dels Finzi Contini, i en els anys 80, es pogués produir una història romàntica amb tanta tolerància respecte l’homosexualitat capaç de mostrar homes abraçant-se i fent-se petons pels carrers. Però som al cinema i els guionistes del film s’han encarregat de col·locar estratègicament les pistes i els tòpics per fer-nos creure la història. El protagonista, un historiador de l’art heterosexual fascinat per efebus de l’escultura grega. I, per l’altra banda, una família d’acollida progre i alliberada amb membres francesos i italians, essencial per entendre la tolerància que respira el film en el seu terç final. Tot molt ben dissenyat per fer creure, com diu Guadagnino, que “la comunitat LGTBI ja sap que el desig és incomprensible” (com si el desig hetero fos racional!).
Un cop acceptat tots aquest preceptes o trampes de guió ja podem creure que l’amor esclatarà per primera vegada entre l’adolescent Elio i el més madur Oliver. Però aquí, novament, els guionistes han creat una sèrie de situacions amb diferent èxit. No es pot negar que el moment de forta càrrega sexual com quan el jove juga amb el préssec o visiten les runes de Sirmione (a ningú se li escapa la petita referència a Viaggio in Italia de Rossellini) o la sensacional conversa amb el seu pare, són moments de gran transcendència. Però Call me by your name té també problemes per la poca química entre els dos protagonistes o situacions trillades i cursis com la fascinació per les escultures gregues o algunes escenes de balls al carrer. Un capítol a part mereix el jove Timothée Chalamet que es menja totes les escenes amb Armie Hammer i que ens regala un dels finals més macos i tristos de la recent història del cinema. El moment que comprèn que l’amor, a vegades, fa mal.
