Del pecat a la redempció

Ferran Planell.  Escriptor
358

Jugant a escriureUn dia, pensant en el que la seva figura té de repressió per al fidel, vaig escriure “És pecat tot allò que hom cap enfora nega i cap endins enveja”. Però és evident, que l’essència del mot per als qui l’esgrimeixen, es refereix a aquells actes que hom fa en contra de les seves pròpies conviccions. Que després aquestes conviccions vinguin de la fe o d’un convenciment més propi, farà precisament que s’utilitzi la paraula pecat en un sentit més literal o bé metafòric.

Avui he caigut en pecat, perquè avui, 20N de 2011, estic escrivint això quan els col·legis electorals estan gairebé a punt de tancar les portes i jo no només encara no he anat a votar, sinó que no penso pas fer-ho. Si no recordo malament, i en això la memòria no em falla, haurà estat el primer cop que hauré practicat l’abstenció.

Sempre he estat un acèrrim defensor que la democràcia exigeix de l’exercici del vot. Per tant, si la meva convicció era anar contra l’abstencionisme, avui, en abstenir-me, he negligit. I quan hom peca contra el seu propi convenciment, no pot recórrer a la confessió per a poder ser redimit.

Sentint-me, doncs, abocat a l’infern sense remei, és quan aguditzo l’enginy per cercar aquella salvació que ningú més pot donar-me tret de jo mateix. I llavors penso, votar en democràcia és l’eina que el ciutadà té per poder influir en la governabilitat de quina sigui l’administració que convoca l’elecció. Que bé que sona això, oi? I seguidament em pregunto, en aquestes eleccions en les que jo m’acabo d’abstenir, en quina mena de governabilitat hauria pogut influir el meu vot? De seguida m’adono que ha estat precisament contestar-me inconscientment a aquesta pregunta, el que ha fet que aquest cop no hagi inserit res dins del forat de l’urna. I per què? Perquè la resposta és: en cap.

Espanya la pot governar qui sigui, però qui sigui, no serà mai qui em doni allò que anhelo. Perquè allò que jo vull, no es dóna, es pren. I quan Catalunya vulgui prendre’s allò que és seu, llavors sí que caldrà el meu vot i el de molts més que pel que sembla —que ara ja comencen a emetre resultats per televisió— com jo també han pecat en aquestes eleccions.

Que fàcil és redimir-se, quan es tracta del propi convenciment, oi? Bé, de fet, igual de fàcil que si hom ha de passar pel confessionari, doncs, per molts parenostres que se l’imposin, de la gelosia sempre se’n surt absolt per qui seu a l’altra banda.

COMPARTIR