A aquestes alçades és indiscutible que Tim Burton és una de les grans personalitats del cinema fantàstic. De la seva ment visionària han sortit personatges entranyables com Eduardo Manostijeras o entremaliats com Bitelchús o totes les criatures de ‘Pesadilla antes de Navidad’. Burton és important pel que ha suposat en la reivindicació i simpatia vers els monstres. Gran part de la seva filmografia és un relat escrit des de l’altre costat del mirall (no ha resultat estrany que acabés dirigint una adaptació d’Alícia per a la Disney). D’aquesta manera molts mortals ens hem pogut identificar amb personatges que en altres pel·lícules es dediquen a espantar al personal. Per això quan ens disposem a veure una pel·li del director protagonitzada per nens peculiars, ja sabem que el partit es juga a casa, al seu món. I és que ‘El hogar de miss Peregrine para niños peculiares’, malgrat ser un film d’encàrrec basat en un exitós bestseller juvenil, és fantasia burtoniana en estat pur: un orfenat per a nens amb poders que viuen atrapats en un bucle temporal que els salva de morir sota un bombardeig nazi. Entre aquests inquilins especials trobem un nen envoltat d’abelles, una nena de foc, dos bessons paranormals, un nen invisible, una nena que vola… Tot retratat amb estimació i una imatgeria vintage (fotos sinistres de Halloween, fires, edificis neogòtics…) que donen molta força i personalitat a un film fluix a nivell narratiu com acostuma a passar als darrers films del director (com per exemple ‘Sombras tenebrosas’). Tot i ser una obra menor amb acabat de luxe (vestuari de Colleen Atwood, fotografia de Bruno Delbonnel…) l’orfenat de Miss Peregrine suposa una bon primer acostament al tema dels viatges temporals així com, en el seu tram final, un gran homenatge al món animat de Ray Harryhausen.
